Foto de cottonbro studio
A Europa hi ha indignació. N’hi ha molta. El que no hi ha, o no hi ha de la mateixa manera, és traducció col·lectiva d’aquesta indignació en acció transformadora. I això no passa perquè la societat siga més conformista o menys conscient, sinó perquè el sistema ha aprés a administrar el malestar amb una eficàcia notable.
La diferència amb altres països on la joventut ha aconseguit forçar dimissions o canvis polítics no és tant ideològica com estructural.
El primer element és l’existència d’amortidors socials. A Europa, tot i l’erosió constant, encara hi ha prestacions, serveis públics, subsidis, mecanismes de protecció mínima. No són suficients, però funcionen com un coixí. El sofriment no arriba de cop; arriba a poc a poc. I el dolor lent, a diferència del col·lapse sobtat, desmobilitza. La gent aguanta més temps perquè sempre hi ha la sensació que encara no hem tocat fons.
El segon element és la individualització del malestar. La precarietat, la frustració o l’ansietat es viuen com a fracassos personals, no com a conseqüències d’un sistema. Si no arribes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no te’n surts, és un problema teu. Sense relat col·lectiu, no hi ha conflicte col·lectiu. I sense conflicte compartit, no hi ha acció compartida.
El tercer factor és l’existència d’una sortida electoral que actua com a vàlvula de descompressió. A Europa, la indignació es vota. Es delega. Es posposa cada quatre anys. El simple fet d’introduir una papereta genera la sensació d’haver fet alguna cosa, encara que res no canvie substancialment després. El vot, en aquest context, funciona sovint com un tranquil·litzant cívic: alleuja, però no cura.
A tot això s’hi afegeix el paper dels mitjans de comunicació, que fragmenten el conflicte fins a fer-lo inofensiu. El malestar es converteix en tertúlia, en polèmica personalitzada, en espectacle polaritzat. Es parla molt, però no es construeix diagnòstic. No hi ha un “nosaltres” clar, ni un objectiu compartit, ni un adversari estructural identificable. La indignació es dispersa abans de poder condensar-se.
Hi ha també un factor decisiu: la por. No la por abstracta, sinó la por concreta de perdre el poc que queda. A Europa, moltes persones no viuen bé, però tampoc viuen prou malament per a arriscar-ho tot. Aquest conformisme defensiu —aguantar per no caure— és una de les eines més potents de desactivació política. La por administrada és més efectiva que la repressió oberta.
Finalment, una part de la indignació és segrestada i desviada. En lloc de convertir-se en demanda de drets o de justícia social, es transforma en rebuig identitari, en por a l’altre, en ressentiment cultural. L’extrema dreta no crea el malestar, però l’explota i el redirigeix cap a falsos culpables, protegint així les estructures que el generen.
La gran diferència amb altres contextos és aquesta: allà on la joventut s’ha revoltat amb força, ja no hi havia res a perdre. Les institucions no tenien credibilitat, el futur no oferia cap promesa i l’espera no tenia sentit. Quan l’esperança delegada s’esgota, la gent deixa de demanar permís.
A Europa encara vivim dins la ficció que el sistema pot corregir-se sol. Que, amb paciència, amb moderació, amb el vot adequat, les coses milloraran. Aquesta ficció és el que manté la indignació dispersa, fragmentada i inofensiva.Per això no és que a Europa no passe res. El que passa és que el conflicte està dissenyat perquè no cristal·litze. I mentre això siga així, la pregunta no és quan esclatarà la indignació, sinó quant temps més podrà ser gestionada sense transformar-se en alguna cosa diferent.
filant prim 