Foto de Max Ravier
Mentre a Europa continuem parlant de desafecció, d’apatia juvenil o de joventut “despolititzada”, en altres parts del món està passant exactament el contrari. En països com Nepal, Filipines, Sri Lanka o Bangladesh, una generació jove, urbana i connectada ha decidit que ja n’hi ha prou de governs corruptes, impunitat estructural i promeses buides.
No estem parlant de revolucions clàssiques ni de cops d’estat. Parlem de mobilitzacions massives, sostingudes i descentralitzades, nascudes fora dels partits tradicionals, que han obligat governs a rectificar, a dimitir o, com a mínim, a mostrar les seues costures davant l’opinió pública. Protestes que no reclamen només millores econòmiques, sinó dignitat política.
A Sri Lanka, el 2022, la pressió popular va acabar forçant la fugida del president després d’anys de mala gestió i corrupció. A Bangladesh, les protestes estudiantils i juvenils contra el clientelisme i la repressió s’han convertit en un mal de cap constant per al govern. A Filipines, la joventut ha estat clau en la denúncia de l’autoritarisme, la corrupció i la impunitat, malgrat un context polític i mediàtic extremadament hostil. Al Nepal, la frustració amb una classe política endogàmica i desacreditada ha alimentat mobilitzacions que qüestionen directament el sistema.
Què tenen en comú tots aquests casos? Tres coses molt clares.
La primera: una ruptura del contracte social. Treballar ja no garanteix futur. Estudiar no assegura estabilitat. Complir les regles no protegeix de l’arbitrarietat. Quan aquesta sensació es generalitza, la protesta deixa de ser ideològica i esdevé existencial.
La segona: la corrupció ja no és invisible. Xarxes socials, filtracions, periodisme ciutadà i circulació d’informació han fet que allò que abans es tolerava com a “normal” ara siga percebut com a robatori descarat. La impunitat ha perdut el vel.
La tercera: una nova forma d’organització. Sense líders carismàtics clars, sense partits al davant, sense jerarquies fàcils de decapitar. Moviments líquids, difícils de controlar, que no demanen permís ni busquen legitimitat institucional prèvia.
I aleshores ve la pregunta incòmoda: per què els mitjans de comunicació occidentals quasi no en parlen?
La resposta no és la manca d’importància, sinó la manca de comoditat. Aquestes revoltes no encaixen amb els relats habituals. No són “primaveres” amb etiqueta exportable, ni conflictes geopolítics entre blocs clars. No hi ha un dolent oficial i un aliat evident. Són, simplement, ciutadans farts.
A més, són un mirall perillós. Si en països amb democràcies febles o autoritarismes clars la joventut s’organitza i planta cara a la corrupció, la pregunta és inevitable: què diu això de les nostres democràcies, on la corrupció també existeix però la resposta és sovint la resignació? Aquesta comparació no agrada ni als governs ni a molts mitjans.
Finalment, hi ha una raó més crua: sense interessos geopolítics forts, no hi ha focus mediàtic sostingut. Si no afecta mercats estratègics, aliances militars o grans potències, la indignació moral no cotitza prou.
Però el que està passant no és anecdòtic. És un senyal. Una generació que ha crescut sense promeses creïbles ha decidit no esperar més. No perquè tinga una ideologia perfecta, sinó perquè ha perdut la por a qüestionar un sistema que ja no li ofereix res.
El silenci mediàtic no fa desaparéixer el fenomen. Només el fa més revelador. Potser perquè aquestes protestes diuen una cosa molt simple i molt inquietant: quan la gent deixa de creure en el sistema, deixa també de demanar permís.
I això, aquí i allà, és el veritable canvi d’època.
filant prim 