Etiqueta: feminisme

La llei del silenci

A Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi no escriu des de la comoditat del consens, sinó des d’un lloc molt més incòmode: el de qui es nega a acceptar els silencis imposats, també —i sobretot— aquells que es disfressen de respecte cultural, de relativisme benintencionat o de progressisme mal entés.

Aquest no és un llibre conciliador. Tampoc no vol ser-ho. És un llibre que posa paraules allà on massa sovint es mana callar, i que ho fa sense eufemismes, sense demanar disculpes, sense la temptació d’endolcir el diagnòstic. El feminisme que defensa El Hachmi no és identitari ni ornamental: és material, vital, existencial. Té a veure amb el cos, amb la por, amb la llibertat real —no amb la retòrica de la tria, sinó amb la possibilitat efectiva de viure sense submissió.

La força del llibre rau en aquesta claredat: el masclisme no desapareix perquè canvie de llenguatge. Pot mutar, pot sofisticar-se, pot vestir-se de discurs emancipador; però continua sent masclisme quan limita la vida de les dones, quan converteix la desigualtat en identitat i la submissió en relat cultural.

El valor del text és doble. D’una banda, perquè desmunta sense embuts el parany del relativisme cultural aplicat al feminisme, aquest terreny relliscós on tot es pot justificar excepte la llibertat femenina. De l’altra, perquè ho fa des de dins, assumint el cost personal, simbòlic i social que implica alçar la veu en una cultura on fer-ho pot ser llegit com una traïció.

El Hachmi escriu amb una prosa neta, directa, sense artificis innecessaris. No busca lluir-se: busca ser entesa. I en aquest gest hi ha una ètica de l’escriptura que mereix ser destacada. El llibre avança entre memòria, anàlisi i denúncia amb una coherència que no decau, i aconsegueix una cosa poc habitual: fer pensar sense paternalismes, incomodar sense deshumanitzar.

Llegir Sempre han parlat per nosaltres és acceptar una invitació incòmoda, però imprescindible: revisar quines veus escoltem quan parlem de feminisme, quins silencis protegim en nom del respecte, i fins a quin punt estem disposats a defensar una llibertat que no admeta adjectius ni excepcions.

Aquest és un llibre que no busca tancar debats, sinó enretirar cortinatges. I en aquest gest, permetre que entre la claror sense tamisar. No un esclat amable i revelador, sinó un llambreig que obligue a mirar. I a no apartar els ulls mai més.

La falsa neutralitat i el feminisme com a equilibri

Foto d’ Anya Juárez Tenorio

“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.

NAJAT EL HACHIMI

Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.

Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.

Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.

El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.

Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.

Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.

Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.

Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.

La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.

Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.

I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.

Patriarcalisme estructural

Una dona de trenta anys sol·licita una lligadura de trompes. No ho fa impulsivament. No ho fa en calent. Ho fa després d’anys de reflexió, amb una decisió clara i assumida: no vol ser mare. Però quan accedeix als serveis de salut, una professional sanitària li respon que no és possible. Que és massa jove. Que encara pot canviar d’opinió. Que, si de cas, ja en parlarem quan en tinga deu més.

El missatge és inequívoc: tu no saps prou bé què vols. I això, dit a una dona adulta, és profundament ofensiu.

El problema no és només aquesta negativa concreta. El problema és el paternalisme estructural que s’hi amaga al darrere. Un sistema que presumeix que una persona de trenta anys pot signar hipoteques, assumir responsabilitats penals, treballar, votar, cuidar altres persones… però no pot decidir sobre el seu propi cos si la decisió no encaixa amb un ideal reproductiu implícit.

La decisió de no tenir fills continua sent percebuda com una anomalia que cal corregir, ajornar o posar en quarantena. No passa el mateix amb la decisió inversa. Ningú no exigeix una edat mínima, ni una maduresa demostrable, ni un procés de reflexió acreditat per convertir-se en mare o pare. Ningú no pregunta si aquella decisió és irreversible, si es podrà sostenir emocionalment, econòmicament o psicològicament.

I ací apareix una contradicció moral flagrant.

D’una banda, es nega una opció raonada, conscient i informada —no tenir fills— amb l’argument que la persona “pot canviar d’opinió”. De l’altra, s’accepta sense cap filtre que hi haja paternitats i maternitats sobrevingudes, no pensades, no desitjades, fins i tot rebutjades, que condemnen criatures i famílies senceres a situacions de patiment estructural.

Per què una decisió responsable és sospitosa, però una decisió irresponsable és intocable?

El protocol, si existeix tal com s’aplica, no és neutral. Reflecteix una ideologia clarament patriarcal: la que considera la maternitat com a destí natural de la dona, encara que ella diga explícitament que no el vol. La que pressuposa que el desig de ser mare és més autèntic que el de no ser-ho. La que entén el cos femení com un espai sobre el qual l’Estat, la medicina o la moral poden exercir tutela.

I això no és protecció. És infantilització.

El més paradoxal és que l’argument del “canvi d’opinió” cau pel seu propi pes. Si, en un futur hipotètic, aquesta dona decidira que vol ser mare, existeixen alternatives: la reproducció assistida, l’adopció, l’acolliment. La maternitat no s’esgota en la capacitat biològica de gestar. Però sembla que el sistema només reconeix una maternitat legítima: la biològica, heterosexual, prevista, normativa.

Tot allò que se’n desvia genera incomoditat.

Aquest cas posa sobre la taula una pregunta incòmoda, però necessària: per què l’Estat confia tan poc en la capacitat moral dels adults quan es tracta de no tenir fills, però confia cegament en la seua capacitat quan decideixen tenir-ne? Quina lògica hi ha darrere d’aquesta asimetria?

Potser la resposta és més simple del que voldríem admetre: perquè una societat encara profundament marcada per l’obligació reproductiva no sap què fer amb una dona que diu “no” amb convicció. I davant d’aquest “no”, opta per ajornar, tutelar o negar.

Però negar aquesta decisió no la fa desaparéixer. Només la deslegitima.

Respectar l’autonomia reproductiva no vol dir empényer ningú a esterilitzar-se. Vol dir reconéixer el dret a decidir sense ser tractat com un menor d’edat moral. Vol dir entendre que la responsabilitat no consisteix a tenir fills a qualsevol preu, sinó també a saber que no se’n vol tenir.

I potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: el drama no és que algú amb trenta anys decidisca no ser mare. El drama és obligar a maternitats no desitjades, o impedir decisions madures per por de trencar un relat que ja no s’aguanta.

Tractar els adults com a infants no és prudència institucional. És una falta de respecte.