Foto de Alberto Ramírez Sobrino.
L’estadi va aplaudir. Durant uns segons, el futbol —aquest territori ritual de crits, jerarquies i cossos en tensió— va quedar suspés en una mena de silenci amable. Un àrbitre demanava matrimoni al seu company davant de milers de persones. No hi havia provocació, ni desafiament, ni gest èpic. Només amor. Només una escena humana, mínima, com tantes altres que passen desapercebudes cada cap de setmana quan encaixen amb la norma.
Una setmana després, la norma va respondre.
No dins de l’estadi, no sota els focus, no davant les càmeres. Va respondre a casa, de nit, amb un cos colpejat i un missatge clar: hi ha espais on pots existir, però no mostrar-te; viure, però no fer-te visible; estimar, però en silenci.
Aquest episodi no parla només d’un àrbitre. Parla del món que habitem. D’un món encara construït, en molts àmbits, sobre una masculinitat tancada, defensiva, que confon identitat amb amenaça i diversitat amb desordre. El futbol n’és un exemple extrem, però no una excepció. És un mirall ampliat.
El que es va castigar no va ser un individu, sinó un símbol. El gest va trencar el pacte implícit d’un espai que admet moltes coses —violència verbal, humiliació, rivalitats tribals— però que encara viu amb incomoditat qualsevol expressió que qüestione el relat únic de què vol dir “ser home”. En aquest relat, l’afecte visible entre homes continua sent una esquerda intolerable.
Cal dir-ho amb claredat pedagògica: això no és una reacció espontània, ni un excés puntual, ni obra d’un boig solitari. És violència apresa. És la resposta d’una cultura que ha ensenyat que hi ha identitats legítimes i d’altres que només són acceptables si no fan soroll. Si no ocupen espai. Si no emocionen.
Mostrar diversitat no és provocar. És existir. Però en un món de mascles —no d’homes, sinó de mascles— l’existència diferent és llegida com una pèrdua de control. I quan el control es percep en perill, apareix el càstig. Sempre fora de càmera. Sempre amb l’excusa que “no tocava”, que “no era el lloc”, que “això és política”.
No. Això és vida.
El problema no és que un gest d’amor siga públic. El problema és un món on l’amor necessita protecció. Un món on encara hi ha qui creu que la identitat pròpia només pot sostenir-se negant la dels altres.
Potser la pregunta no és per què va passar això. Potser la pregunta és per què encara ens sorprén.
I mentre discutim si el futbol és o no és el lloc adequat, hi ha infants que observen. Als patis, a les grades, a casa. Aprenen de pressa. Aprenen qui pot mostrar-se i qui ha d’amagar-se. Qui rep aplaudiments i qui rep cops.
Encara som a temps d’ensenyar-los una altra cosa. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda quan el món castiga, amb violència, allò que simplement s’atreveix a ser.
filant prim 