Etiqueta: església

Fotografia: EFE/Borja Sánchez-Trillo

Que els bisbes opinen no és cap novetat ni cap escàndol. Que la Conferencia Episcopal Española s’expresse sobre qüestions morals, socials o humanitàries forma part del joc democràtic en un Estat que garanteix la llibertat religiosa i d’expressió. El problema comença quan l’opinió deixa de ser reflexió moral i es converteix en oposició política organitzada.

I això és exactament el que està passant.

En les últimes setmanes, la Conferència Episcopal ha anat adoptant un discurs cada vegada més alineat amb l’agenda ideològica de la dreta política, tant en el llenguatge com en els marcs interpretatius. Ja no es tracta de discrepàncies puntuals o d’advertiments ètics generals, sinó d’una intervenció sistemàtica en el debat polític, amb un to de confrontació que desdibuixa qualsevol pretensió de neutralitat pastoral.

L’Estat espanyol és, constitucionalment, aconfessional. Això no vol dir antireligiós, però sí que implica una separació clara entre l’esfera institucional de l’Estat i la de les confessions religioses. Quan un organisme com la Conferència Episcopal actua com si fos un actor polític més —sense sotmetre’s a eleccions, sense rendició de comptes democràtica—, s’està travessant una línia delicada.

El paper del seu president, Luis Argüello, és especialment revelador. El seu discurs públic ha anat abandonant progressivament el registre pastoral per adoptar un llenguatge de combat ideològic que recorda massa el nacionalcatolicisme: aquell model en què l’Església no dialoga amb la democràcia, sinó que intenta condicionar-la.

Aquesta deriva no es produeix en el buit. Existeixen pressions evidents de grups ultraconservadors com Abogados Cristianos o Hazte Oír, que fa anys que practiquen una estratègia de judicialització ideològica i de guerra cultural. El problema no és que aquests col·lectius existisquen —formen part del pluralisme—, sinó que arrosseguen la jerarquia eclesiàstica cap a una trinxera política concreta.

Quan la Conferència Episcopal assumeix els seus marcs, ja no està defensant la fe ni els valors evangèlics, sinó una agenda política determinada. I això té conseqüències.

La primera és democràtica: una institució que gaudeix de privilegis fiscals, educatius i patrimonials no pot comportar-se com una força d’oposició ideològica sense passar pel filtre de les urnes. No es tracta de silenciar ningú, sinó de recordar que el poder sense legitimitat democràtica també erosiona la democràcia.

La segona és moral, i potser encara més greu. Quan l’Església eleva el to contra determinades lleis o avanços civils, però manté un silenci relativament còmode davant la desigualtat social, la precarietat o l’exclusió, el missatge que transmet és inquietant: algunes causes mereixen tota la mobilització; altres, no tant. No és difícil veure-hi una defensa del poder cultural perdut més que no pas de l’Evangeli.

Ningú discuteix el dret dels bisbes a expressar-se. El que està en qüestió és el paper que volen jugar. Si volen actuar com a actors polítics, caldria, com a mínim, que assumiren les regles del joc democràtic. Si no, el risc és evident: convertir la fe en una eina partidista i reactivar un nacionalcatolicisme que la societat espanyola creia superat.

Quan això passa, no només es deteriora la qualitat democràtica. També es deslegitima la veu moral de l’Església, que deixa de ser espai de consciència per esdevenir una trinxera més.

I això, per a una institució que diu parlar en nom de l’esperit, hauria de ser motiu de preocupació.