educació – filant prim

Foto de Peaton Hugo.

Hi ha notícies que no necessiten ser explicades a un mestre. Només llegides. El cos ja entén abans que el cap. Aquesta n’és una: PP i VOX prorroguen al País Valencià les llicències de vint-i-una cases d’apostes properes a instituts.

Eliminar la distància mínima entre salons de joc i centres educatius no és una decisió tècnica, ni administrativa, ni neutra. És una decisió pedagògica, encara que ningú no l’haja volgut dir així. Perquè l’educació no passa només dins les aules. Passa —sobretot— fora.

Nosaltres podem parlar d’esforç, d’esperança, de futur. Podem treballar l’autoestima, la paciència, el valor del temps lent. Però quan un xiquet o una adolescent surt de l’escola i es troba, a pocs metres, un local amb llums agressives, finestres opaques i promeses de diners fàcils, el missatge real no el donem nosaltres. El dona el carrer.

I el carrer, en aquest cas, desmenteix l’escola.

No és casualitat que aquests salons no s’instal·len a les zones més benestants. No és ingenuïtat urbanística. És estratègia. Allà on hi ha precarietat, frustració, temps mort, famílies cansades i joves sense horitzó clar, el joc es presenta com una eixida simbòlica: ràpida, falsa i addictiva. No ven només diners. Ven il·lusió encapsulada.

Com a mestres, sabem perfectament quins perfils tenim a l’aula. Sabem qui viu en pisos massificats, qui arrossega fracàs escolar, qui busca una identitat perquè ningú no l’espera enlloc. Sabem —encara que no sempre es diga en veu alta— que aquests xiquets són els més vulnerables a tot allò que promet una victòria sense procés.

I ara, des de les institucions, se’ls diu que això és acceptable. Que pot conviure amb l’escola. Que no passa res.

Però passa.

Passa que l’addicció al joc ja no és una patologia llunyana, adulta, excepcional. Passa que cada vegada arriba abans. Passa que després ens demanen als docents que fem educació emocional, prevenció, detecció precoç, mentre el mateix sistema desprotegeix l’entorn.

És una contradicció cruel: se’ns exigeix ser mur de contenció mentre es retira el fonament.

Eliminar la distància mínima no és només facilitar llicències. És acostar el risc. És normalitzar-lo. És dir que el benefici econòmic d’uns quants pesa més que la salut mental de molts. És, en el fons, assumir que hi ha barris on la protecció ja no és prioritària.

I això és una derrota moral.

No perquè el joc existisca —existirà sempre—, sinó perquè es renuncia a posar límits allà on són més necessaris. I l’educació, sense límits externs coherents, queda reduïda a un discurs bell però impotent.

Nosaltres continuarem fent classe. Continuarem mirant als ulls, acompanyant, sostenint. Però no podem deixar de dir-ho: quan l’entorn juga contra l’escola, l’escola juga en inferioritat.

I això no és una opinió. És una realitat que veiem cada dia, abans que cap estadística la confirme.

Foto de Karola G.

Parlem molt dels infants. Del seu benestar, de la seua protecció, del seu futur. Però quan un mira la realitat des de dins d’un centre educatiu, la pregunta apareix amb una força difícil d’ignorar: a qui li importen realment els nens, en la pràctica quotidiana?

Com a docent, la resposta no és amable.

Els nens arriben a l’escola carregats d’absències. No absències físiques —hi són—, sinó absències adultes. Falta temps compartit, falta conversa, falta mirada sostinguda. I el buit l’ocupa, gairebé sempre, una pantalla. No com a eina puntual, sinó com a solució estructural: perquè el nen estiga tranquil, perquè no moleste, perquè els pares puguen arribar a tot.

Això no és una acusació moral. És una constatació. Les famílies, en massa, han dimitit de la tasca educativa. No perquè no estimen els seus fills, sinó perquè educar requereix allò que més escasseja: temps, energia i capacitat de sostenir el conflicte.

Educar implica dir “no”, posar límits, frustrar expectatives, acompanyar el malestar. I tot això incomoda. És més fàcil delegar. I l’escola s’ha convertit en el lloc on es diposita tot allò que no es vol, no es pot o no se sap fer a casa.

Des de l’aula, això es veu amb una nitidesa brutal.

A l’escola ja no només se’ns demana ensenyar continguts. Se’ns exigeix educar emocionalment, socialitzar, compensar mancances afectives, detectar problemes familiars, posar límits que no existeixen fora del centre, i fer-ho, sovint, sense cap complicitat real. Ans al contrari: sota una vigilància constant i una sospita latent.

Qualsevol intent d’exercir autoritat pedagògica és qüestionat. Qualsevol exigència és percebuda com un excés. Qualsevol conflicte és atribuït a una mala praxi docent. El proteccionisme familiar ha esdevingut una cuirassa que no protegeix els nens, sinó que els aïlla del món.

I això, des de l’escola, és devastador.

Perquè educar no és evitar el conflicte. És ensenyar a travessar-lo. El món no és adaptatiu, ni amable, ni personalitzat. El món exigeix espera, esforç, tolerància a la frustració, capacitat de conviure amb altres que no giren al voltant d’un mateix. Quan protegim els nens de tot això, no els estimem més: els preparem pitjor.

El resultat el veiem cada dia: infants amb poca resistència a la frustració, amb dificultats per sostenir l’atenció, amb una relació empobrida amb el llenguatge, amb problemes creixents de regulació emocional. I docents exhausts, no perquè reneguen de la seua funció educativa, sinó perquè educar sols és impossible.

L’escola no pot substituir la família. Mai no ha pogut. Però ara se li demana que ho faça, mentre se li nega l’autoritat necessària per a fer-ho. Aquesta contradicció és letal.

I tornem a la pregunta inicial: a qui li importen els nens?

Als discursos institucionals, sí. A la burocràcia, també. A aquelles abstraccions que només serveixen per a aquietar consciències. Però en el dia a dia, massa sovint queden atrapats entre famílies absents i una escola desbordada.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar, també des de la professió docent: els nens no necessiten adults que els estalvien tota dificultat. Necessiten adults que assumisquen la seua responsabilitat educativa. Famílies que eduquen. Escoles que ensenyen. I una aliança real entre ambdues.

Tot el que siga substituir, delegar o protegir en excés no és amor. És renúncia. I cap societat pot permetre’s educar els seus infants des de la renúncia mentre proclama, amb veu solemne, que són el seu futur. Perquè si no, la pregunta ja no serà a qui li importen els nens, sinó què estem disposats a perdre com a societat fingint que sí que ens importen.