Quan Elon Musk es burla de Pedro Sánchez pels resultats electorals a l’Aragó i els atribueix a una suposada “inundació” d’immigrants, no està fent un comentari fora de lloc ni improvisant una gracieta de mal gust. Està fent política. Política bruta, sí, però política al capdavall. I convé prendre-s’ho seriosament.
El relat és conegut, gairebé automàtic: immigrants, decadència, derrota. No importa que no siga cert. No importa que els immigrants regularitzats no voten, ni que unes eleccions autonòmiques no es puguen explicar amb una consigna global. El que importa és que el missatge funcione. I funciona perquè apel·la a una emoció primària: la por. La por sempre va per davant de les dades.
Però seria un error pensar que el centre d’aquesta ofensiva és la immigració. No ho és. És només el vehicle. El veritable conflicte és un altre, molt més profund i inquietant: qui controla l’espai públic digital.
Musk no és un ciutadà opinant. És el propietari d’una infraestructura comunicativa global. Quan parla —o quan retuiteja— no expressa només una idea: activa un algoritme. Decideix què es veu, què s’amplifica, què es deforma. I això el situa en un lloc inèdit: el d’un actor privat amb capacitat d’interferir en el debat democràtic d’estats sencers sense passar per cap mecanisme de responsabilitat.
Les propostes del govern espanyol per regular l’ús de les xarxes, especialment pel que fa a la protecció de menors i a la responsabilitat de les plataformes, toquen un nervi sensible. No perquè limiten la llibertat d’expressió —aquesta és la coartada— sinó perquè qüestionen la llibertat de l’algoritme. És a dir, la llibertat d’un sol home per decidir com es modela la conversa pública.
D’ací ve la burla i l’insult. D’ací ve la reducció del president d’un país a un mem. No és ràbia: és advertència. El missatge implícit és clar: si intenteu regular-nos, us convertirem en objecte de ridícul. És una forma de poder que no necessita cops d’estat ni censura explícita. Només necessita soroll.
El problema no és que Musk riga. El problema és què passa quan el poder riu de la democràcia. Quan la desacredita, quan la simplifica fins a fer-la caricatura. Quan un resultat electoral es converteix en munició per a una guerra cultural global que no té res a veure amb el territori ni amb la gent que hi viu.
No estem davant d’un excés verbal, sinó davant d’una asimetria de poder. Un govern pot equivocar-se, rectificar, caure. Un magnat tecnològic no. No respon davant de ningú. No es presenta a eleccions. No assumeix conseqüències. I, tanmateix, influeix.
Regular aquest poder no és autoritarisme. És sentit democràtic. La llibertat d’expressió no pot ser l’excusa perquè uns pocs decidisquen què veuen i què pensen milions. No es tracta de callar ningú, sinó d’evitar que el soroll organitzat substituïsca el debat.
Potser aquest és el repte del nostre temps: entendre que la democràcia ja no només es defensa a les urnes, sinó també als algoritmes. I que, de vegades, el riure més perillós no és el del bufó, sinó el del propietari de l’escenari.
filant prim 