Etiqueta: DANA

Cada dia que passa, apareixen noves evidències que confirmen el que ja intuíem des del primer moment: la gestió de la DANA per part del govern valencià ha estat marcada per la incompetència, la descoordinació i una absència de responsabilitat que ha costat vides. No és una afirmació retòrica. És un fet que comença a prendre forma jurídica, política i moral.

El president valencià, Carlos Mazón, va reaccionar tard, malament i amb un relat canviant que no resisteix la contrastació. Però el més greu no és només la seua actuació directa, sinó el sistema de silencis i coartades que el seu partit ha activat per protegir-lo.

La darrera revelació és especialment significativa. Alberto Núñez Feijóo va assegurar públicament que havia estat en contacte amb Mazón des de primera hora del dia de la catàstrofe. Ara sabem que això no és cert: no hi va haver cap contacte fins a vora les vuit del vespre, quan el pitjor ja havia passat. No és un matís. És una mentida flagrant.

I aquesta mentida no és innocent. Té una funció molt concreta: fabricar la imatge d’un lideratge atent, present, responsable, quan el que realment hi havia era absència, desconnexió i una indiferència política que, en context d’emergència, esdevé letal.

El Partit Popular ha optat per amagar-se darrere del relat, disfressant la seua inacció d’inevitabilitat tècnica, com si la DANA haguera estat una força natural incontrolable davant la qual no es podia fer res. Però això no és cert. La diferència entre una catàstrofe natural i una tragèdia política rau en la previsió, la coordinació i la resposta immediata. I ací tot això va fallar.

Quan les alertes existien, quan els protocols estaven definits, quan les competències eren clares, el govern valencià no va estar a l’altura. I quan calia donar explicacions, el partit ha optat per una estratègia encara més greu: la de la dilució de responsabilitats i la falsificació del temps.

Parlar d’“indiferència homicida” pot semblar dur. Però què és, si no, saber que hi ha risc real per a la vida de les persones i no actuar amb la diligència exigible? En dret penal això té nom. I no és exagerat que els tribunals de Catarroja estiguen sobre el cas. No es tracta de venjança política, sinó de responsabilitat institucional.

El que està en joc no és només el futur judicial de Mazón o la credibilitat de Feijóo. El que està en joc és un principi democràtic bàsic: que governar implica respondre pels efectes de les pròpies decisions —i també de les pròpies omissions.

Quan un govern falla, pot demanar disculpes. Quan un govern menteix, perd legitimitat. I quan un partit construeix un relat fals per ocultar una negligència que ha costat vides, traspassa una línia que ja no és només política, sinó moral i penal.

Perquè ja no es tracta només de mala gestió ni d’un relat mal construït. Es tracta d’haver fallat quan el govern valencià té l’obligació irrenunciable de protegir la vida. Es tracta d’haver mentit després, quan calia donar la cara. I es tracta, sobretot, d’haver cregut que la mort podia quedar dissolta en una compareixença, en una frase falsa, en una estratègia de partit. No hi ha tempesta que justifique la inacció ni relat que tape una responsabilitat que ja és pública, documentada i —potser— penal. Si la política vol conservar algun rastre de dignitat, aquest cas no pot acabar en l’oblit. Perquè quan la indiferència governa i la mentida protegeix, no estem davant d’un error: estem davant d’un abús de poder que ha costat vides.