A Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi no escriu des de la comoditat del consens, sinó des d’un lloc molt més incòmode: el de qui es nega a acceptar els silencis imposats, també —i sobretot— aquells que es disfressen de respecte cultural, de relativisme benintencionat o de progressisme mal entés.
Aquest no és un llibre conciliador. Tampoc no vol ser-ho. És un llibre que posa paraules allà on massa sovint es mana callar, i que ho fa sense eufemismes, sense demanar disculpes, sense la temptació d’endolcir el diagnòstic. El feminisme que defensa El Hachmi no és identitari ni ornamental: és material, vital, existencial. Té a veure amb el cos, amb la por, amb la llibertat real —no amb la retòrica de la tria, sinó amb la possibilitat efectiva de viure sense submissió.
La força del llibre rau en aquesta claredat: el masclisme no desapareix perquè canvie de llenguatge. Pot mutar, pot sofisticar-se, pot vestir-se de discurs emancipador; però continua sent masclisme quan limita la vida de les dones, quan converteix la desigualtat en identitat i la submissió en relat cultural.
El valor del text és doble. D’una banda, perquè desmunta sense embuts el parany del relativisme cultural aplicat al feminisme, aquest terreny relliscós on tot es pot justificar excepte la llibertat femenina. De l’altra, perquè ho fa des de dins, assumint el cost personal, simbòlic i social que implica alçar la veu en una cultura on fer-ho pot ser llegit com una traïció.
El Hachmi escriu amb una prosa neta, directa, sense artificis innecessaris. No busca lluir-se: busca ser entesa. I en aquest gest hi ha una ètica de l’escriptura que mereix ser destacada. El llibre avança entre memòria, anàlisi i denúncia amb una coherència que no decau, i aconsegueix una cosa poc habitual: fer pensar sense paternalismes, incomodar sense deshumanitzar.
Llegir Sempre han parlat per nosaltres és acceptar una invitació incòmoda, però imprescindible: revisar quines veus escoltem quan parlem de feminisme, quins silencis protegim en nom del respecte, i fins a quin punt estem disposats a defensar una llibertat que no admeta adjectius ni excepcions.
Aquest és un llibre que no busca tancar debats, sinó enretirar cortinatges. I en aquest gest, permetre que entre la claror sense tamisar. No un esclat amable i revelador, sinó un llambreig que obligue a mirar. I a no apartar els ulls mai més.
filant prim 