Em permetreu, avui, una mica d’autobombo (ja que no tinc àvia). Aquest llibre, aparentment, és un llibre de quinze relats. Però només aparentment. En realitat, funciona com una sola respiració fragmentada, com una història que es desdobla i es dispersa sense perdre mai el seu centre emocional. Tot comença amb una trobada a cegues: dos personatges que s’apleguen després d’haver-se llegit abans d’haver-se vist. Les paraules precedeixen el cos, l’anticipen, el condicionen. I en aquest primer instant —fràgil, expectant, carregat de possibilitats— ja hi ha contingut tot el que vindrà després: allò que van ser, allò que podrien haver estat i allò que ja no seran.
A partir del comiat d’aquell encontre inicial, cada gest, cada referència, cada vida apuntada de passada reclama la seua pròpia història. El llibre podria llegir-se com una novel·la coral, però una novel·la feta de fallides: personatges lligats no per l’èxit compartit, sinó pel fracàs reiterat dels seus propòsits. Tots els dies seran setembre (36é Premi de Narrativa Vila de Puçol) habita aquest temps estrany en què tot sembla haver començat ja massa tard. El desamor, la mort, els somnis truncats, la consciència d’una felicitat que sempre queda un pam més enllà. Són vides aturades en uns fets que ja no podran ser revisats ni corregits, condemnades a una mena de present etern que pesa com una ressaca emocional.
El llibre està fet de moments esparsos, però no dispersos. Hi ha una coherència profunda en aquest territori erm del desafecte on malviuen els personatges, proscrits d’una felicitat que han buscat amb obstinació. La veu narrativa no jutja ni consola: registra. I en aquest registre —precís, contingut, obstinat— s’hi revela una veritat incòmoda: que potser el destí inevitable no és l’amor ni la pèrdua, sinó la memòria del que no va arribar a ser. D’aquí que setembre deixe de ser un més i esdevinga un estat: el lloc on tot comença a acabar.
I sí, també em deixareu acompanyar aquesta lectura amb aquella fotografia meua —retocada, exagerada, irònicament aclaparat per una munió de lectors demanant dedicatòries— perquè també forma part del joc. Entre la ficció i la realitat, entre el que va passar i el que ens agrada imaginar que va passar, la literatura sempre s’ho permet tot. Al capdavall, si tots els dies són setembre, també tenim dret a inventar-nos una mica d’estiu.
filant prim 