La batalla de Stalingrado és un llibre que arriba a la vida del lector abans de ser llegit. En el meu cas, ho fa a través d’una escena íntima i irrepetible: el meu fill de nou anys que, amb la lògica innocent de l’afecte, em regala un volum gruixut perquè m’acompanye més temps. El llibre es converteix així en talismà, en objecte carregat de memòria, transportat d’una casa a una altra durant anys, fins que el temps —com passa amb totes les coses importants— decideix que ja és hora d’obrir-lo. Quan això ocorre, la lectura no comença a la primera pàgina, sinó molt abans, en aquell gest primer que el va posar a les meues mans.
William Craig escriu història militar amb una ambició que desborda el relat estratègic. La seua reconstrucció de la batalla de Stalingrad —sis mesos d’enfrontament salvatge, més d’un milió de morts, l’obsessió malaltissa de Hitler per conquerir una ciutat que era tant objectiu militar com símbol moral— no busca glorificar la guerra, sinó despullar-la. L’autor ho aconsegueix a partir d’un treball monumental de documentació: milers d’entrevistes a supervivents, familiars, testimonis directes, que converteixen el llibre en un mosaic humà d’una densitat colpidora. Ací no hi ha generals abstractes ni moviments de fitxes: hi ha fred, fam, por, desesperació i una obstinació que només pot explicar-se des de la deshumanització.
El gran mèrit del llibre és precisament aquest: desfer qualsevol temptació èpica. Craig escriu amb un pols narratiu que fa avançar el lector com si estiguera llegint una novel·la coral, però el que se li ofereix no és entreteniment, sinó consciència. Cada pàgina reforça la idea que les batalles no són gestes, sinó malsons col·lectius; que la història, quan es conta amb noms i veus, perd la grandiloqüència i guanya una veritat incòmoda. Stalingrad apareix així com el principi del final d’una guerra, sí, però sobretot com el cim de la barbàrie organitzada.
Llegir La batalla de Stalingrado, publicada per RBA Libros1, tanca un cercle vital: el del pare que accepta un regal sense saber encara què representa, i el del lector adult que entén, anys després, per què aquell llibre no podia ser llegit abans. No tots els llibres ens esperen; alguns ens acompanyen fins que estem preparats. I quan finalment els obrim, no només llegim història: recordem per què cal explicar-la, una vegada i una altra, perquè l’horror no torne a disfressar-se d’heroisme.
- M’ha resultat impossible enllaçar el llibre perquè em sembla, que l’editorial ja serà desapareguda. Formava part d’una d’aquelles col·leccions que solien encetar-se cada setembre als quioscos. ↩︎
filant prim 