addiccions – filant prim

Foto de Kaku Nguyen.

Davant la paraula prohibició s’activa una resistència gairebé instintiva perquè es llegeix des del registre polític —autoritarisme, censura, imposició— quan, en realitat, en educació posar límits no és un càstig. És una forma de cura.

Dir què es pot fer i què no es pot fer no és frustrar gratuïtament, sinó ordenar el món perquè el nen o l’adolescent puga habitar-lo sense perdre’s. El límit no nega el desig; el fa viable. Li dona forma, temps, direcció.

Quan sentim pares dir que no volen frustrar els seus fills, sovint el que hi ha darrere no és amor excessiu, sinó por. Por al conflicte, por de dir que no, por de no ser estimats. Però evitar la frustració en la infància no elimina la frustració: la desplaça. La posa més endavant, quan ja no hi ha xarxa, quan la vida no negocia, quan ningú no t’explica per què no. I aleshores la frustració no és pedagògica. És devastadora.

Un infant que no ha aprés que no tot és possible, que no tot és immediat, que no tot li serà concedit, arriba a l’edat adulta amb una expectativa falsa: la idea que el món li deu alguna cosa. I quan la realitat li posa un límit —un límit de veritat: laboral, afectiu, social— el cop és sec. No hi ha entrenament emocional per sostenir-lo.

És en eixe buit on proliferen les addiccions. No perquè la gent siga feble, sinó perquè no sap esperar, no sap tolerar, no sap sostenir el no. I ací les xarxes socials entren com un guant perfecte. Perquè ofereixen un món sense límits aparents. Un espai on sempre hi ha contingut, sempre hi ha validació, sempre hi ha una resposta. Un lloc on la frustració es dissol amb un gest del dit, on el desig no topa amb la realitat sinó amb un algoritme que el reconeix, el reforça i el dirigeix.

Però això no és llibertat. És submissió disfressada d’elecció.

L’algoritme no et diu “no”. Et diu “encara més”. I precisament per això et converteix en una marioneta. No et frustra; t’anestesia. No et posa límits; te’ls substitueix per un consum infinit que et fa creure rei d’un espai on, en realitat, no ets.

Quan un adolescent entra massa prompte en aquest univers, no està aprenent a ser lliure. Està aprenent a evitar la frustració a qualsevol preu. I això és una escola molt perillosa. Per això cal dir-ho sense embuts, encara que incomode: el límit educa, la frustració educa, el “no” educa.

I evitar-los no és protegir; és desarmar.

Potser hauríem de començar a dir-ho així, canviant fins i tot el llenguatge: no parlem de prohibicions, parlem de límits maduratius. No parlem de censura, parlem de temps. No parlem de retallar llibertats, parlem de construir-les. Perquè la llibertat no apareix quan no hi ha límits, sinó quan has aprés a viure amb ells sense trencar-te.

I això, és una lliçó que no s’aprén davant d’una pantalla.

Foto de RDNE Stock project.

Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.

No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.

La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.

És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.

Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.

Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?

Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.

I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.

La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.

Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.

No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.

I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?