Categoria: Teatre

Foto: Montse Vidal

Hi ha obres que no s’expliquen: es recorden. Casa Calores —una obra de Pere Riera que es representa aquests dies a la Sala de Baix de l’espai Beckett de Barcelona— és una d’aquestes peces que, en acabar, no se’n va amb l’aplaudiment. Es queda. S’enganxa al cos. Torna més tard, quan ja som a casa, quan alguna cosa —un gest antic, una olor, una paraula no dita— obre una esquerda que créiem tancada.

Tota l’acció passa en un terrat. Un espai aparentment neutre, elevat, domèstic. Però el teatre sap fer això: convertir els llocs en símbols sense subratllar-ho. El terrat dels Calores no és només un terrat: és l’eixideta de la iaia, el corral de sa casa, aquell espai on els adults parlaven fluixet i nosaltres, quan érem infants escoltàvem sense entendre-ho tot, però entenent-ho gairebé tot. El lloc on el temps començava a fer-se adult.

Sis actors omplin l’escena amb una versemblança que enganxa, perquè no és impostada. No actuen: habiten. I això és sempre el més difícil quan el que s’explica és senzill. Les històries senzilles —les de família, les de silencis heretats, les de deutes emocionals— són les més complexes d’interpretar. Qualsevol excés les trenca. Aquí, en canvi, tot és mesura, respiració, espera.

La força de l’obra no rau tant en el que s’expressa en paraules i gestos com el que no s’atreveix a dir-se. En els silencis que s’imposen per supervivència. En les ferides que no es tanquen, sinó que cicatritzen malament i acaben definint una manera d’estimar, de fugir, de callar. Perquè fer-se gran, sovint, no és altra cosa que aprendre a marxar. O a deixar anar allò que no podem habitar de la mateixa manera.

Destacaria la magnífica interpretació de Rosa Gamiz, que assumeix el paper de mare amb una naturalitat evocadora. El seu mèrit és precisament aquest: encarnar no només una dona concreta, sinó tota una actitud. La d’aquelles dones que van sostenir famílies senceres amb una força silenciosa, amb una resistència que no demanava reconeixement perquè la societat tampoc no el concedia. Dones que van aprendre a tirar endavant perquè no hi havia alternativa.

Jordi Boixaderas és creïble des del primer minut, sense haver de demostrar res. La seua presència accidental i, alhora, motivada. Aquell home que ha assumit la solitud i la trasllada callant totes les estimes. Sense caure en el judici ni en l’exculpació fàcil. I els quatre joves, interpretats magistralment per Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Júlia Molins —que creixen davant dels nostres ulls— fan visible aquell trànsit incòmode entre l’adolescència i l’edat adulta, quan encara no saps qui ets, però ja intueixes què no vols ser.

Sala Beckett acull aquesta obra com qui sap que el teatre, quan és honest, no ha de fer soroll. Només ha de dir la veritat amb prou delicadesa per a fer-lo recognoscible i, malgrat la seua veu aspra de vegades, no ens obligue a apartar la mirada.

Casa Calores ofereix reconeixement. I això, avui, és un gest radical. Ens recorda que tots venim d’algun terrat semblant. D’alguna casa on vam aprendre a estimar com vam poder. I que, potser, fer-nos grans no és altra cosa que tornar-hi, encara que siga des de la butaca d’un teatre, i mirar-ho tot amb una mica més de pietat.

Dirigida per @josep_maria_mestres i inspirada en fets reals, #Gegant, obra de Mark Rosenblatt ens ofereix un retrat de l’escriptor Roald Dahl, autor d’èxits com Matilda, Charlie i la fàbrica de Xocolata i Les bruixes. L’acció s’origina a partir d’una crítica polèmica que va escriure per al Literary Review arran de la publicació del llibre “Déu va plorar” (un llibre il·lustrat que mostra la invasió del Líban per part d’Israel), on Dahl fa una mena de discurs cru i antisemita que posa en perill la publicació i la distribució de la seua obra, tant a Anglaterra com als Estats Units. L’acció transcorre a Gipsy House, la residència de Roald Dahl, durant una tarda de l’estiu de 1983, on el seu editor anglés acompanyat d’una representant de l’editorial americana, miren d’apaivagar d’alguna manera el desastre editorial que pot suposar mantenir aquelles afirmacions que han encés, especialment, el públic jueu.

Durant dues hores i mitja assistim a un debat dialèctic, marcat per la càustica de l’escriptor anglés i la prudència de la resta de personatges que —sense defugir l’humor—, ofereixen opinions entre el raonament i el prejudici. Amb un Josep Maria Pou interpretant un paper que sembla fet a mida, tant per l’alçada del personatge original, com per la resta de l’arquitectura dramàtica que cal posar en escena.

M’agradaria destacar —sense per això desmeréixer ningú— el treball de l’actriu @claudiabenitocomas, que interpreta a la directora de vendes americana Jessie Stone i que és capaç de fer-nos sentir, fins i tot, la tensió i la incomoditat d’aquella trobada a través d’una coreografia de gestos que dibuixen l’opressió creixent que la situació va acumulant.

Un goig de representació que va posar dempeus, en acabar, a tot l’auditori i que podeu veure al @teatreromea en el marc del @grecfestivalbcn

La @salaflyhard de Barcelona és un espai de petit format on tens la sensació que ets perillosament (sobretot per als actors) a dintre de l’obra que s’interpreta.

La història comença amb una filla que aquella mateixa nit marxa a Tasmània a la recerca de noves oportunitats, aprofitant la coneixença i les promeses d’un noi que ha conegut d’allà mateix i amb la força de la joventut que tot ho atropella. Un repte que exposarà davant d’un pare, escultor, capficat en un impossible de bust— metàfora perfecta— que ha mirat tota la vida de definir i amb la motxilla plena d’experiències que necessita discursejar per previndre-la dels possibles fracassos. Un combat dialèctic que posa a prova l’estima o, si més no, la ratifica en l’aparent desavinença.

L’abisme generacional entre pares i fills. Els recursos del bagatge viscut que sembla que s’han de posar en evidència davant els riscos que creiem que pren la descendència. Aquella joventut que vam recórrer i que ara, amb tota la distància, ens pareix un camí de mines que hem d’estalviar amb un mapa que ja no serveix, però que, així i tot, volem cartografiar sense ni permís, ni ajut.

La història té tants apunts en els quals ens podem trobar tan representats que arriba un moment que, quan rius o plores —perquè rius i plores a parts iguals— és de tu mateix de qui et rius o de qui sents certa pena. Del fill que vas ser davant els pares que oprimien els teus desitjos d’esperança (o això pensaves), i del pare que ara ets, i que mai no en té prou col·locant arguments, amb el convenciment que així sí que estructura correctament la bastida que recolzarà l’aventura.
Amb flashbacks que s’interposen per evidenciar el passat que, a poc a poc, es mimetitza en el present representat fins al punt que ja no calen recursos escènics concrets —el canvi de llums— per adonar-se que som en un altre moment, i que els personatges (només dos a l’escenari) són altres, però vivint idèntiques situacions i diàlegs ben semblants.

Així va LOOP, la repetició infinita, el bucle. Madaula i @julia.genis es desafien amb allò que volen arribar i el que va ser. Amb un domini de la interpretació que fa que la versemblança que exposen et traspasse l’ànima.