Categoria: Política

Imatge presa de eDiario.es que il·lustra la notícia.

Segons he pogut llegir, a eDiario.es, la clínica Askabide (Vitòria i Donosti), farta de la pressió i la fustigació que pateix des de fa anys, va portar a judici una vintena d’activistes antiavortistes. Recentment, s’han fet públiques les sentències als jutjats de les dues ciutats i, en tots dos casos, absolen els acusats i no consideren que cometeren el delicte d’assetjament, perquè els antiavortistes no van fer servir una violència explícita.

Perdoneu, però em costa molt d’entendre. És cert que, des d’un punt de vista estrictament formal, els jutges consideren la llibertat d’expressió i de manifestació són drets fonamentals, com ha de ser. I si una concentració és “pacífica”, no hi ha insults directes ni violència física explícita, i no es pot provar una intencionalitat individual d’assetjar una persona concreta, aleshores es considera expressió d’idees, encara que siguen ofensives o doloroses. Però just ací, per a mi, apareix el problema. En aquest marc fred, abstracte i jurídic.

Perquè aquest enfocament ignora una cosa essencial: el context. Plantar-se davant d’una clínica on es practiquen avortaments no és un espai neutre. No és una plaça. No és un parlament. No és una xarxa social. És un lloc on persones —majoritàriament dones— exerceixen un dret legal en un moment de vulnerabilitat extrema.

Aquí no estem parlant d’un debat d’idees. Estem parlant d’interferir deliberadament en una decisió íntima, sovint dolorosa, sovint solitària. Dir que això no és assetjament és reduir l’assetjament a crits, insults, persecució individual, i oblidar completament la violència simbòlica i emocional.

Hi ha una idea molt clara que alguns tribunals encara es resisteixen a assumir: La llibertat d’expressió no és un dret a imposar la pròpia moral sobre el cos de l’altre. Quan algú es planta amb rosaris, imatges o consignes davant d’una clínica no està parlant en general, està parlant a algú concret, en un moment concret, en una situació de fragilitat concreta. Això no és expressió abstracta. Això és pressió.

I la pressió, quan s’exerceix sobre persones vulnerables en un espai de salut, és una forma d’assetjament, encara que es disfresse de pregària o silenci.

Trobe que encara hi ha un desequilibri profund. El dret a expressar una creença religiosa és tractat com a superior al dret a la intimitat, a la salut, a la dignitat i a no ser jutjada en un moment crític. I això passa perquè encara arrosseguem una herència cultural on la moral religiosa rep un respecte automàtic i l’autonomia de les dones continua sent qüestionada. Clar i ras: si aquestes manifestacions tingueren lloc davant d’un centre on s’exerceix un dret masculí íntim, la percepció seria molt diferent.

El que em costa d’entendre no és la sentència. El que em costa d’entendre és com es pot ser tan cec davant del sofriment alié. Perquè sí: decidir interrompre un embaràs és, per a moltes persones, una de les decisions més dures de la vida. I fer-ho havent de passar entre mirades, silencis acusadors o simbologia religiosa és una crueltat afegida. No cal cridar per a fer mal.  A vegades n’hi ha prou amb ser-hi.

Puc entendre com un jutge arriba a aquesta conclusió. Però no puc entendre-la com a justa si oblida el context humà. La llei, quan no mira les persones, pot convertir-se en una eina de violència molt fina. No deixa blaus, però deixa cicatrius.

Hi ha una malaltia política que no esclata, que no es manifesta amb violència ni amb grans discursos, que no necessita conspiracions ni arquitectures ocultes. És una malaltia que avança com una taca d’humitat en una paret antiga: lenta, silenciosa, imparable. És la desafecció. I és més perillosa que qualsevol adversari visible perquè neix a l’interior mateix de la democràcia, en aquell punt on la confiança comença a fer olor de metall rovellat.

El país s’ha anat acostumant a la corrupció amb la mateixa resignació amb què s’acostuma a un soroll continu: primer molesta, després s’ignora, finalment es converteix en part del paisatge. Els mitjans, lluents com aparadors, converteixen els escàndols en serials; la indignació es consumeix com un producte més. I el que hauria d’escandalitzar-nos fins al moll de l’os ja no provoca ni un parpelleig. Si la corrupció és un desastre moral, la seua normalització és una desfeta social.

És en aquest terreny on germina la llavor fosca. Perquè la desafecció no és un buit, sinó un fertilitzant: nodreix l’autoritarisme, el simplisme, l’escridassada fàcil. Alimenta els qui prometen ordre sense matisos, els qui redueixen la política a una guerra de bàndols, els qui ofereixen una veritat nua i brutal com un cop de puny. I la ciutadania, fatigada, hi cedeix, no per convicció, sinó per esgotament.

La democràcia no mor amb un esclat. Mor quan els seus ciutadans abaixen els braços. La història ens adverteix que els moviments autoritaris no necessiten imposar-se per força; en tenen prou amb un poble cansat disposat a renunciar a la complexitat. Quan la política es percep com un fangar i la justícia com un mirall entelat, el discurs de ferro dissimula la seua condició de rovell. I és llavors —just llavors— quan el perill s’arrela de debò.

Els qui volen un ordre dur no necessiten derrocar res. Només han d’esperar. Esperar que nosaltres, amb la vista cansada i el pensament afeblit, confonguem autoritat amb claredat, imposició amb seguretat, obediència amb pau. És així com les democràcies s’esquerden: no pel cop extern, sinó pel somriure intern que ja no sap distingir la llum del foc.

I el més sinistre és que aquest procés és gairebé invisible. Quan ens n’adonem, ja ha canviat alguna cosa essencial: la por ha substituït la confiança, el silenci ha substituït el debat, i la resignació ha desplaçat la crítica. Es produeix un gir subtil, però definitiu: ja no defensem la democràcia; l’aguantem com qui aguanta un cos estimat que s’esvaeix.

La llavor fosca no és l’extrema dreta. La llavor fosca és la indiferència que la fa possible.

Per això cal dir-ho amb totes les lletres, sense tremolor, sense excuses: si continuem normalitzant la corrupció i la manipulació, l’autoritarisme no vindrà; ja estarà aquí. No apareixerà com un monstre que s’alça, sinó com un reflex al mirall: el nostre, el de la societat que va deixar de creure en si mateixa.

Perquè la democràcia no es perd d’un dia per l’altre. Es perd quan, a força de cansament, deixem d’exigir que la llum siga llum. I llavors, quan la foscor ja ho ha ocupat tot, és massa tard per a recordar que un dia havíem sabut distingir-la.

Hi ha resolucions judicials que arriben com un aldarull, com un colp net sobre la taula que imposa una veritat sense fissures. I n’hi ha d’altres que s’insinuen amb un tremolor més subtil, com si el tribunal que les dicta avancés entre bancs de boira, obligat a fer passes curtes, a palpar el camí amb la punta dels dits. La condemna al fiscal general de l’Estat pertany a aquest segon grup: una sentència que vol ser precisa, però neix d’una imprecisió que l’acompanya com una ombra que el sol no arriba a dissipar.

La democràcia es fonamenta, en part, en aquesta confiança: que els tribunals suprems, quan parlen, ho fan amb la gravetat de qui coneix que cada paraula pot inclinar el pes de la balança col·lectiva. Però quan la narració judicial es construeix sobre absències —sobre allò que no es pot demostrar, sobre allò que es presumeix, sobre allò que “hauria pogut ser”— la ciutadania comença a preguntar-se si la veu que escolta és la del dret o la del rumor.

La sentència contra el Fiscal General no acredita un autor; insinua una proximitat. No localitza una mà; dibuixa un entorn. No prova la filtració; imagina la trajectòria possible del missatge. El tribunal diu que el delicte s’ha comés, però la figura que l’ha comés continua dissolta, com si algú hagués caminat per un desert i només n’hagués deixat les petjades. I, malgrat això, les petjades s’atribueixen a un sol caminant, encara que ningú no l’haja vist.

Aquesta manera de condemnar —per aproximació, per ecos, per geometria circumstancial— té conseqüències que van més enllà del cas concret. Perquè quan la justícia es permet aquest tipus de vol, quan substitueix el pes de la prova per la seducció del relat, trenca un principi que és més que jurídic: és un principi democràtic. La precisió en el dret penal no és una delicadesa tècnica; és el pacte que ens protegeix a tots del poder.

Quan un tribunal escriu que “algú de l’entorn immediat” va actuar, però no pot dir qui, i tot seguit conclou que el responsable és el cap d’aquell entorn, està fent una operació més pròpia de la mitologia que no pas del dret. La figura de l’“algú” sense rostre —aquesta presència espectral que recorre la sentència— funciona com un fantasma justificatiu. No sabem qui és, però sabem què ha fet. No podem provar-ho, però podem condemnar-ne un altre.

Això és una llosa pesada per a la democràcia. No perquè el condemnat siga una figura rellevant —això, en el fons, és secundari— sinó perquè el tribunal que condemna s’exposa a perdre la seua autoritat moral. I quan un Tribunal Suprem perd aquesta autoritat, no fa defallir només una institució: s’esquerda una peça essencial del sistema.

Els tribunals no viuen només de lleis; viuen de fe civil. Quan la ciutadania percep que una sentència s’ha estés damunt d’un terreny incert, que la boira pesa més que la llum, que la inferència supera la prova, aquesta fe comença a erosionar-se. I amb ella, la capacitat del sistema de sostenir la confiança pública.

Les democràcies no moren per grans ruptures: moren per desgast, per un degoteig lent de desconfiança. Una sentència imprecisa aquí, un procediment opac allà, un vot particular que apunta a conjectures més que a certeses… I el mapa institucional comença a perdre definició, com un dibuix traçat amb carbonet i fregat per la mà del temps.

Hi ha qui diu que exagerem, que un sol cas no altera l’arquitectura institucional. Però la història ens ensenya una altra cosa: que els edificis més sòlids s’ensorren quan les seues bigues mestres perden, no la forma, sinó la confiança. I la confiança es perd amb silencis, amb ombres, amb sentències que volen ser far i acaben essent espelmes tremoloses.

El Tribunal Suprem pot imposar una pena, pot redactar una resolució impecable en la forma, pot vestir-se d’autoritat. Però si no pot dissipar el dubte que ell mateix ha creat, aleshores la seua veu ja no és la del jutge que il·lumina, sinó la del jutge que projecta ombres. I això no és una qüestió tècnica: és una qüestió democràtica.

La precisió no és un luxe de juristes; és l’última frontera que protegeix la llibertat. Quan la boira dicta sentència, tots hi perdem una mica. I potser per això cal recordar que, de vegades, el veritable perill no és allò que el tribunal condemna, sinó allò que deixa sense definir.