Categoria: Política

Escric entre la indignació i la desolació. Una tragèdia com la d’Adamuz (Còrdova), la primera cosa que demana, amb el seu impacte emocional, és silenci. Un silenci que no és fruit ni de la recerca de la comoditat, ni de la manca de respostes, ni perquè hi ha tragèdies que obliguen a callar per respecte. Quan hi ha morts, quan hi ha ferits, quan encara no s’han acabat les tasques de rescat, quan hi ha famílies esperant una confirmació amb el cor trencat, el primer que toca és tindre humanitat.

Però també hi ha gent que no sap habitar aquest silenci.

Gent que, davant d’una desgràcia, no veu víctimes, veu oportunitats. No veu dolor, veu una escletxa per on deixar anar el seu verí. No veu un país ferit, veu un escenari perfecte per representar el seu espectacle.

Ho hem pogut llegir a tot arreu. L’extrema dreta ha tardat ben poc a convertir un accident ferroviari en una arma política. Abans que hi hagueren dades, abans que hi haguera causes, abans que hi haguera una investigació mínimament sòlida, ja hi havia culpables assenyalats. I, sobretot, ja hi havia una intenció: sembrar desconfiança, inflamar la ràbia, fabricar enemics.

No ens enganyem. Això no és exercir l’oposició. Això és agitació.

Perquè una cosa és exigir responsabilitats quan toca, amb rigor, amb proves, amb respecte institucional i humà. I una altra cosa és aprofitar la commoció per a insinuar que “ens governa el crim”, que “tot és una màfia”, que “ens maten”. No són paraules innocents. Són consignes. Són llavors de violència. Frases pensades no per aclarir res, sinó per embrutar-ho tot.

I això és el que més indigna: la manca absoluta de moral.

No parlem d’un error de to, ni d’una relliscada emocional. Parlem d’una estratègia. D’un mètode. D’una manera de fer política basada en el colp baix, en la sospita permanent, en el descrèdit sistemàtic de les institucions, i en la necessitat de mantindre la societat en estat d’alarma permanent, com si visquérem en una guerra constant contra un enemic intern.

Perquè si tot és una guerra, tot s’hi val.

Però no estem en una guerra. Som una societat ferida. I és una democràcia. I una democràcia es defensa, també, en aquests instants en què la corfa del cos esquerdada, en què la gent té els sentiments a flor de pell i qualsevol espurna pot generar un incendi.

Quan parle de política adulta, parle exactament d’això: de saber distingir entre el dolor i el discurs. Entre la tragèdia i la propaganda. Entre el respecte i la intoxicació.

I és ací on em ve al cap una altra escena que he vist recentment i que, en el seu moment, em va deixar un mal cos difícil d’explicar: un vídeo d’Abascal en un centre educatiu, envoltat d’adolescents —xiquetes, exclusivament— que el miren, incrèdules, com si fora un ídol juvenil. Com si estigueren davant d’un cantant, d’un actor, d’una figura pop. I no puc evitar dir-ho tal com ho vaig sentir: em va semblar indecent.

Perquè això també forma part del mateix mecanisme.

No busquen ciutadans crítics. Busquen devoció, adhesió irracional. Busquen fascinació. Busquen la política convertida en espectacle, en identitat, en tribu. Volen exactament això, ingenuïtat, puerilitat. La sensació que el món és simple i que tot es pot resoldre a colps de frase contundent, d’insult i de sospita.

És més fàcil fer política així. És més fàcil governar emocions que governar realitats.

Però un país no es dirigeix amb consignes. Un país no es cura amb odi. Un país no es reconstrueix amb mentides repetides a crits. I sobretot: un país no pot acceptar que el dolor de les víctimes siga utilitzat com a gasolina per a la crispació.

La pregunta, per tant, no és només què diuen. La pregunta és què busquen. I el que busquen és clar: un clima de violència gratuïta, una societat permanentment irritada, una ciutadania convertida en massa acrítica, i una democràcia reduïda a un quadrilàter de boxa.

I davant d’això, sí: ens hem de mullar. No perquè tinguem cap fe cega en cap govern —la política adulta també és crítica i exigent— sinó perquè hi ha una diferència enorme entre fiscalitzar el poder i dinamitar el país. Entre demanar responsabilitats i convertir cada tragèdia en una oportunitat per al linxament. Entre fer política i enfangar.

I jo, personalment, em negue a normalitzar el fang.

Perquè quan convertim la política en un bassal de tarquim, la primera cosa que s’ofega és la veritat. I després, darrere, s’ofega tot el que ens sosté: el respecte, la convivència, la decència i la possibilitat de mirar-nos als ulls sense odi.

No es tracta de callar. Es tracta de tornar-li la paraula a la dignitat. I, sobretot, de no deixar-los que protagonitzen el relat.

Ricard Pérez Casado va morir el passat 14 de gener, però el seu llegat continua caminant cada dia pels carrers de València. No és una metàfora: està sota els peus, en les clavegueres que no es veuen; en els barris que ja no s’inunden; en el vell llit del Túria convertit en jardí; en una ciutat que, sense saber-ho del tot, encara respira moltes de les idees que ell va defensar quan gairebé ningú no ho feia.

Va ser, de facto, el primer alcalde plenament democràtic de València després del franquisme. I també va ser —com l’han definit tants— l’alcalde il·lustrat: un intel·lectual que va acceptar el repte de governar una ciutat devastada urbanísticament, empobrida institucionalment i fracturada emocionalment per quaranta anys de dictadura

Quan va arribar a l’alcaldia, el 1979, València era una ciutat col·lapsada: aigües residuals abocades al mar, barris sencers sense asfaltar, camions travessant el centre com si fos una carretera nacional, el tren tallant la ciutat durant hores, el Saler devorat pel ciment i un pla general que preveia convertir el Túria en una autopista urbana

I tot això amb un ajuntament pràcticament en fallida i amb una administració encara amarada de rutines franquistes.

Pérez Casado va entendre que governar no era lluir obra, sinó reparar l’invisible. Per això va enterrar milions en col·lectors, en canalitzacions, en infraestructures bàsiques que no donaven vots però retornaven dignitat. Va apostar per soterrar les vies del tren, per traure els camions del centre, per cosir barris abandonats, per dotar la ciutat de transport públic modern. I, sobretot, va defensar una idea radical per a l’època: la ciutat havia de ser un espai per a la vida, no per a la velocitat.

El símbol més clar d’aquesta visió és el Jardí del Túria. Allà on el franquisme havia projectat asfalt, Pérez Casado va imaginar verd, cultura i convivència. El Palau de la Música, els primers trams del jardí, la idea d’una cadena cultural al llarg del riu… tot això es va concebre enmig de resistències ferotges, fins i tot dins del seu propi partit

Avui, aquell espai és el cor cívic de la ciutat. I gairebé ningú no recorda que difícil va ser fer-lo possible.

Però si hi ha un moment que revela –si més no, per a mi– amb una claredat gairebé tràgica, el seu pensament, és la nit del 23 de febrer de 1981. València va ser l’única ciutat on els tancs van eixir al carrer. L’única. Anys després, en una entrevista a un diari italià, li van preguntar què havia sigut el que més por li havia fet aquella nit. I, curiosament, no va parlar de les armes, sinó del silenci de la gent.

Va dir que en qualsevol altra ciutat europea la ciutadania hauria eixit a defensar la democràcia. A València, no. La gent es va amagar. No per covardia, sinó perquè la dictadura era massa recent. La por encara vivia dins les cases. I aquell silenci —va advertir— era un obstacle profund per construir una ciutat lliure, moderna i democràtica.

Aquesta por no era teòrica. Era domèstica. Encara recorde mon pare aquell dia, tornat jo a casa després de les classes suspeses, enterrant llibres al corral de casa, embolicats amb bosses de plàstic, per si tornaven aquells temps foscos. Llibres prohibits. Idees. No per destruir-les, sinó per sobreviure-les. El passat no havia acabat. I Pérez Casado ho sabia.

En aquella entrevista, Pérez Casado també apuntava —amb la prudència de qui sap on trepitja— que no tothom va reaccionar amb la mateixa por. Que hi va haver qui, aquella mateixa nit, va entendre que el vell poder encara manava i va córrer a mostrar-li lleialtat. No en va donar noms. No calia.

Potser per això va patir tant. Va ser atacat físicament en el seu primer acte públic; qüestionat pel blaverisme; assetjat mediàticament; combatut dins del seu propi partit; i, finalment, empés a dimitir després de guanyar tres eleccions, esgotat per les pressions, les calúmnies i la manca de suport institucional

Va pagar car el seu excés de cultura en una ciutat encara massa provinciana. Va escriure, va pensar, va ironitzar. I això, en política, sovint no es perdona.

Després vindria Europa: Mostar, la reconstrucció democràtica després de la guerra, les primeres eleccions en una ciutat ferida. I també el Congrés dels Diputats, on va defensar causes oblidades: els maquis, els deportats als camps nazis. Sempre des d’una idea obstinada de justícia i memòria

Ricard Pérez Casado no va fer política per enriquir-se. Al final de la seua existència, tenia una pensió modesta i un patrimoni discret. Havia dedicat la vida al bé comú. I això, en temps de cinisme, és potser el seu llegat més incòmode.

Recordar-lo avui és recordar que es pot governar d’una altra manera. Una en la que no cal avergonyir-se de parlar en valencià, perquè no és cap defecte, sinó una digna manifestació d’allò que som. Que la política pot ser pensament, cultura i projecte. Que les ciutats no es construeixen només amb formigó, sinó amb coratge cívic. I que el silenci, aquell silenci que tant el va espantar, només es trenca si algú s’atreveix a parlar, a imaginar i a avançar-se al seu temps.

Ricard Pérez Casado ho va fer. I València encara camina, sovint sense saber-ho, pels senderols que ell va obrir. Just és tenir-lo present. Avui, més encara.

Foto de Pixabay

Diumenge passat, 10 de gener, l’eurodiputat de l’extrema dreta espanyola, Jorge Buxadé, s’espolsava unes declaracions reivindicant la División Azul com un episodi d’heroisme patriòtic. Una afirmació no solament greu, denunciable i menyspreable sinó profundament perversa.

Potser, a aquest individu, convindria recordar-li, abans de res, que la División Azul no va ser un accident històric ni un gest neutral. Va ser una unitat enviada amb el vistiplau del règim del seu admirat genocida Francisco Franco, per col·laborar activament amb l’Alemanya nazi en el front oriental. No per defensar Espanya. No per salvar vides. Si no per reforçar una maquinària militar i ideològica que avui podem anomenar amb totes les lletres com a criminal. I no per opinió, sinó per sentència judicial.

Els Judicis de Nuremberg no deixen marge al relativisme: el nazisme va ser condemnat per crims contra la humanitat. Camps d’extermini, deportacions massives, assassinats sistemàtics, humiliació industrialitzada de l’ésser humà. Tot això no és una interpretació ideològica: és dret internacional, és memòria documentada, és veritat històrica.

Davant d’això, una pregunta resulta inevitable: des de quan col·laborar amb el crim pot considerar-se heroic? Quina mena de cervell degradat pot elevar a categoria moral una acció que va contribuir —directament o indirecta— a sostenir un projecte genocida?

L’heroisme, si encara volem conservar el sentit de la paraula, no té res a veure amb l’obediència cega ni amb l’alineament ideològic. L’heroisme implica risc personal per salvar vides, per defensar la dignitat humana, per preservar drets quan aquests són amenaçats. Heroic és qui protegeix el feble, no qui reforça l’opressor. Heroic és qui desobeeix una ordre injusta, no qui l’executa amb entusiasme.

Reivindicar la División Azul com a gesta heroica no és només un insult a les víctimes del nazisme; és també un intent de blanqueig moral del feixisme, una operació de maquillatge històric que pretén convertir la barbàrie en orgull i la complicitat en virtut.

Encara més greu és que aquest relat ignore —o fingisca ignorar— que la presència d’aquella unitat espanyola al front rus formava part del mateix engranatge que sostenia els camps de concentració. No cal que els soldats custodiaren directament les tanques d’Auschwitz per ser part del sistema que ho feia possible. La guerra nazi era un tot indivisible: militar, ideològic i exterminador.

Defensar avui aquella participació no és una qüestió d’opinió: és una presa de posició moral. I diu molt —massa— de qui la sosté.

Potser el problema és que, per a alguns, la idea d’heroisme no està vinculada a la vida, sinó al poder; no a la dignitat, sinó a la imposició; no a la humanitat compartida, sinó a una jerarquia on uns valen més que altres. Però això no és heroisme. Això té un altre nom. I la història ja l’ha jutjat.

El que realment caldria explicar —i repetir, si cal— és que no tot passat mereix ser celebrat, i que la memòria no serveix per a glorificar, sinó per comprendre, assumir responsabilitats i evitar que la barbàrie torne a presentar-se disfressada de valentia. Perquè quan es confon el crim amb l’heroisme, el perill no és només mirar enrere amb ulls cecs. El perill és preparar el terreny perquè puga tornar a passar.

Imagen de Max en Pixabay

La història no torna. Però insisteix.

No reapareix amb els mateixos noms ni amb els mateixos uniformes, sinó amb formes que ens resulten vagament familiars. Allò que reconeixem no és la imatge, sinó el gest. No el símbol, sinó el mecanisme. Per això la memòria no és una arqueologia del passat, sinó una vigilància del present.

En els darrers anys, l’actuació del cos federal nord-americà conegut com a Immigration and Customs Enforcement (ICE) ha esdevingut un d’aquests gestos que incomoden. No pel que fa —que també—, sinó per com ho fa i, sobretot, pel que normalitza. El debat que obre no és només polític ni migratori. És un debat sobre la manera com el poder gestiona la por, i sobre què passa quan aquesta por deixa de ser una reacció i es converteix en mètode.

ICE és un cos jove. Va néixer el 2003, en el món posterior a l’11 de setembre, quan l’excepció va començar a adquirir una pàtina de normalitat. Creat dins del Departament de Seguretat Nacional, porta inscrit en el seu ADN un principi inquietant: que la seguretat justifica una expansió del poder que no necessita demanar permís constantment. I allò que es presenta com a provisional, en aquests contextos, té tendència a arrelar.

La teoria política ho sap bé: quan l’excepció deixa de ser una resposta puntual i esdevé estructural, l’estat de dret no s’ensorra de cop. Es desplaça. Lentament. El límit ja no desapareix; simplement es mou.

Un cos policial esdevé ideològic no quan proclama una doctrina, sinó quan deixa d’aplicar una norma general i passa a executar una voluntat política concreta. Sota l’administració de Donald Trump, ICE ha assumit aquest paper amb una claredat inquietant. No actua només per regular fluxos migratoris, sinó per produir un efecte: fer visible la força de l’Estat, inscriure-la en la vida quotidiana, recordar que hi ha cossos que poden aparéixer sense avís.

La por, ací, no és un dany col·lateral. És un dispositiu.

El més greu és que aquesta por no afecta solament les persones migrants. S’escampa. Esdevé atmosfera. Famílies, veïns, ciutadans amb drets plens entren en un estat de sospita difusa: ningú no sap exactament què pot provocar una intervenció, ni fins on pot arribar. Quan la norma esdevé opaca, el cos —el gest, la mirada, els nervis— passa a ser llegit com a indici.

Això arriba a entrar en fricció directa amb un dels pilars del constitucionalisme nord-americà: el Fourth Amendment, que protegeix l’espai privat davant escorcolls i detencions arbitràries¹. Però més enllà del text legal, el que es posa en joc és una idea: que la casa, el domicili, la persona mateixa, són espais on l’Estat no pot accedir sense justificació. Quan aquesta frontera s’erosiona, no sempre ho fa amb violència explícita; sovint ho fa amb intimidació, amb presència armada, amb silenci imposat.

A aquesta erosió s’hi afegeix la tecnologia. Bases de dades massives, reconeixement facial, seguiment digital. Eines que avancen molt més ràpidament que la reflexió jurídica que hauria de legitimar-les. El debat sobre què significa avui una expectativa raonable de privacitat queda enrere, mentre la pràctica s’imposa. El resultat no és neutralitat, sinó asimetria: un poder que veu, registra i actua, davant d’individus que només poden reaccionar.

El cas de Renée Nicole Good, morta durant una operació d’ICE a Minneapolis, concentra tots aquests elements. No només per la mort en si, sinó pel que va ocórrer després. La protecció política immediata de l’agent implicat abans que cap instància judicial independent poguera pronunciar-se envia un missatge clar: l’actuació està justificada abans de ser examinada². La llei, en lloc de límit, esdevé coartada retrospectiva.

És en aquest punt quan la memòria històrica s’activa. No per equiparar, sinó per advertir. La comparació amb cossos del passat com les Schutzstaffel, incomoda i ha d’incomodar. No perquè estiguem davant del nazisme —dir això seria fals i irresponsable—, sinó perquè les semblances no són morals, sinó estructurals: lleialtat vertical al poder executiu, actuació basada en sospita més que en delicte, debilitament del control judicial, impunitat operativa, ús de la por com a eina de govern.

La història no es repeteix. Però s’assembla. I les semblances no s’assenyalen per escandalitzar, sinó per evitar que es consoliden.

Quan un Estat delega la gestió del conflicte en la força letal, no mostra fortalesa. Mostra incapacitat de sostenir la fragilitat humana. El pànic, la confusió, el gest erràtic —allò que ens fa vulnerables— passen a ser llegits com a amenaces objectives. En aquest punt, la bala substitueix el criteri. I això, històricament, sempre ha estat un senyal.

La memòria no serveix per a tranquil·litzar-nos amb “això no pot tornar a passar”. Serveix per a recordar-nos que allò que acaba malament mai no comença així. Comença amb excepcions raonables, amb pors justificades, amb silencis còmodes.

---

Notes

¹ El Fourth Amendment protegeix especialment l’espai domiciliari davant escorcolls i detencions sense ordre judicial fundada.
² La protecció política prèvia dificulta la revisió judicial independent i erosiona el principi de responsabilitat en l’ús de la força.

Foto de Mohamed elamine M’siouri

Una democràcia no es perd perquè un dia aparega un líder amb prou pulmons per a aixecar la veu més que la resta. Es perd quan la ciutadania, fatigada i acostumada a una successió interminable de despropòsits, deixa de sentir com a pròpies les institucions que la sustenten. I el més sorprenent —i potser el més inquietant— és que aquest procés no es nodreix necessàriament pas de conspiracions. El deteriorament pot ser semblant al de la roba que va esfilagarsant-se pel simple fet de fer-la servir.

La corrupció, repetida fins a l’extenuació, acaba tenint un efecte més devastador que el mateix delicte: fa que el delicte perda rellevància. Quan tot és motiu d’escàndol, res ja no escandalitza. I quan res escandalitza, la moral pública esdevé una mena de soroll de fons, tolerable, inofensiu, com els compressors que donen llum als mercats ambulants. Els ciutadans continuen vivint-hi, però han deixat d’escoltar-lo. Això —més que qualsevol maniobra oculta— és el que afebleix una democràcia: la indiferència.

Aquest desprestigi progressiu —dels mitjans, dels tribunals, dels representants polítics— no necessita que ningú el planifique. De fet, és molt més perillós quan no hi ha ningú al timó. En absència d’un causant clar, el que prolifera és una mena de sensació difusa que “tot va malament perquè sí”, i que cap esforç individual pot redreçar-ho. Aquesta sensació és el fertilitzant natural dels moviments autoritaris: ofereixen una explicació senzilla per al caos i una solució ràpida per a la confusió. No importa si la solució és falsa; el que importa és que és fàcil de recordar.

Orwell, l’escriptor de capçalera d’un líder carismàtic (sic) de la dreta espanyola, ho va dir a la seua manera: la llibertat no desapareix per un acte dramàtic, sinó per una acumulació d’obvietats que ningú no discuteix. El país que tolera el cinisme polític, que s’acostuma a la mitja veritat, que accepta que els tribunals són part del joc i no el seu àrbitre, és un país que pot despertar un dia dins un nou règim sense haver sentit ni tan sols el soroll de la porta tancant-se.

És natural preguntar-se si tot això forma part d’un pla. Però potser la pregunta correcta no és qui ho dirigeix, sinó per què ho permetem. Les democràcies es mantenen vives només quan la ciutadania assumeix la incomoditat de vigilar-les. Deixar d’exigir claredat és el primer pas per perdre-la. Demanar explicacions pot semblar un gest menor, però és exactament el que separa una societat lliure d’una de subordinada.

Si continuem avançant amb passos cansats, acceptant que la vida pública és irremeiablement térbola, el resultat serà inevitable: no caldrà que arribe cap il·luminat. Ens hi haurem acostumat nosaltres mateixos.

Per això, la defensa de la democràcia no és cap heroisme. És un acte de persistència. Consisteix, simplement, a recordar una idea que sembla elemental, però que sovint oblidem: que les institucions són nostres mentre les mirem de prop, i deixaran de ser-ho quan apartem la mirada.

Foto de Matias Delacroix/AP, publicada a The Washington Post.

La història ha deixat de fingir. Som en aquest moment. Un instant en què les paraules —ordre, estabilitat, democràcia— cauen com una pell vella i queda al descobert allò que realment mou els engranatges: la força. El desig de control. La temptació antiga de decidir sobre els altres.

Les ingerències de l’administració Trump a Veneçuela, les amenaces implícites o explícites a països com Colòmbia o Cuba, i fins i tot la frivolitat obscena amb què s’ha parlat de Groenlàndia, no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix relat: el retorn sense complexos d’una política del fet consumat. Una política que no demana permís perquè considera que el permís és un luxe dels dèbils.

El problema no és només Veneçuela. Ni tan sols Maduro. El problema és el precedent. Quan una potència decideix que pot intervenir, pressionar o administrar els recursos d’un altre país “pel seu bé”, el que realment diu és que la sobirania és condicional. Que depén del valor estratègic del territori, del petroli que amaga el subsol o de la posició que ocupa en el tauler global.

I quan això passa, ningú no està realment segur.

Europa, davant d’aquest escenari, no pot continuar parlant amb la boca petita. No pot limitar-se a l’equilibri incòmode entre la incomoditat moral i la dependència geopolítica. Perquè callar —o parlar amb eufemismes— és acceptar que el llenguatge de la força torne a ser legítim. I això ens empetiteix.

No es tracta de defensar règims corruptes ni d’idealitzar governs que han fracassat davant del seu poble. No. Es tracta d’afirmar una cosa molt més elemental: que la democràcia no pot arribar en tancs, ni amb ultimàtums, ni amb la promesa d’una administració externa dels recursos. Allò que s’imposa per coacció mai no arrela. Només obeeix mentre dura l’amenaça.

Quan una potència assenyala països com qui enumera possibles moviments futurs, quan parla de territoris com si foren actius negociables, el que està fent és erosionar el poc consens global que encara ens sostenia: que les fronteres no es toquen, que els pobles no es tutelen, que la força no és argument.

I això, Europa ho hauria de dir clar. Sense adjectius innecessaris. Sense teatralitat. Amb la serenitat de qui sap que, si accepta aquesta lògica, tard o d’hora també en serà víctima.