Categoria: Llibres

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la que s’escriu des del silenci posterior a la catàstrofe íntima. Marta Orriols parteix d’una revelació i d’una pèrdua sobtada —la mort d’allò que estimàvem sense haver tingut temps d’acomiadar-nos— i construeix un relat que no busca l’estridència del dolor, sinó la seua sedimentació lenta. El llibre avança amb una delicadesa ferma, sense concessions al melodrama, com si cada paraula haguera estat triada amb la consciència que parlar massa pot ferir tant com callar. Ací, la narració no pretén explicar el dol, sinó habitar-lo.

La protagonista travessa el buit amb una contenció que colpeja més que qualsevol excés emocional. Orriols escriu amb una prosa neta, precisa, aparentment fràgil, però sostinguda per una arquitectura interior molt sòlida. Els gestos mínims, les rutines que es mantenen per inèrcia, el cos que recorda abans que la ment, esdevenen els veritables motors del relat. Les plantes —cura, espera, persistència— funcionen com una metàfora silenciosa del procés de resistència: no curen el dolor, però ensenyen a conviure amb ell, a donar-li temps, a acceptar que hi ha ferides que no tanquen, només canvien de forma.

Aprendre a parlar amb les plantes és, en el fons, una novel·la sobre la paraula com a taula de salvament. No perquè el llenguatge resolga res, sinó perquè permet no enfonsar-se del tot. Orriols ens recorda que el dol no és un camí lineal ni exemplar, sinó un espai ple de contradiccions, de tendresa i de ràbia, de fragilitat i de força inesperada. I quan tanquem el llibre, queda una certesa quieta però persistent: tot se’ns pot consumir quan mor allò que estimàvem, sí, però mentre hi haja paraules —dites amb veritat— encara és possible resistir.

P.D. Necessite explicar-me una mica sobre les il·lustracions que faig servir (de collita pròpia). La meua intenció mai és ni ridiculitzar l’obra ni l’autor/a. Al contrari! Mire de jugar simbòlicament amb el títol i sempre des del respecte i la complicitat lectora. El gest és irònic, sí, però no és burleta. Busque només aturar el dit que fa scroll i convidar algú a mirar, a llegir, a preguntar-se “què és això?” En qualsevol cas, demane disculpes de bestreta per si hi ha algú que haja pogut sentir-se ofés. No ha estat mai la meua intenció.

Aquest llibre és molt més que un manual d’escriptura: és una declaració de lleialtat a l’acte mateix d’escriure. Stephen King no hi parla des del pedestal del mestre incontestable, sinó des del recorregut d’una vida travessada per la necessitat d’explicar històries. El llibre avança entre records crucials —infància, precarietat, èxits, caigudes, accident— que no busquen mitificar l’autor, sinó mostrar com es va forjant una veu a base d’insistència, lectura i treball. King no ensenya a escriure com qui dona receptes; ensenya a resistir, que potser és l’única lliçó que realment importa.

No hi ha grans estratègies ni fórmules màgiques en aquestes pàgines, i precisament per això el llibre funciona amb tanta força. King parla de disciplina, de respecte pel lector, de la necessitat d’escriure cada dia encara que el món —o el cos— s’enteste a portar-te la contrària. El to és directe, generós, sovint irònic, però sempre honest. Hi ha una defensa clara de l’ofici com a pràctica viva, imperfecta, feta d’errors i de reescriptures, on el talent només esdevé útil si va acompanyat d’una voluntat tenaç. Llegir-lo no et converteix en millor escriptor de manera automàtica, però et recorda per què vols ser-ho.

Escriure. Memòries d’un ofici acaba sent un llibre agraït perquè no promet res que no puga complir. No ofereix dreceres, però sí companyia. No idealitza la creació, però la dignifica. Per a qui escriu —o intenta fer-ho—, aquestes pàgines funcionen com un recordatori essencial: que l’única manera d’aprendre l’ofici és exercint-lo, a pesar del dubte, del cansament i de la por. King ho diu sense solemnitat, amb la naturalitat de qui ha viscut dins les paraules tota una vida. I això, més que qualsevol tècnica, és el millor llegat que podia deixar.

Aquest llibre s’escriu a partir del fragment, però acaba construint una unitat emocional d’una coherència delicada i profunda. Anna Carreras treballa amb peces menudes —escenes, records, intuïcions— com qui manipula molècules sensibles: cada fragment conté una càrrega afectiva pròpia, però és en el conjunt on el llibre troba la seua respiració completa. No hi ha una voluntat de relat lineal ni de tesi, sinó una exploració íntima del vincle amorós, del desig de permanència i de la fragilitat que acompanya qualsevol forma d’estimar.

La prosa de Carreras és dolça sense ser ensucrada, precisa sense perdre temperatura. Hi ha una tendresa salina, feta tant de carícia com de ferida, que travessa tot el llibre. L’amor no hi apareix com a ideal abstracte, sinó com a experiència concreta: imperfecta, vulnerable, sovint contradictòria. Fes-me la permanent no parla de l’amor com a promesa eterna, sinó com a acte reiterat, com a voluntat de tornar-hi malgrat el desgast. D’ací la força del seu simbolisme: la permanència no és immobilitat, sinó transformació sostinguda, una manera d’aferrar-se al batec mentre tot canvia.

En el fons, la novel·la reivindica una idea tan senzilla com exigent: sense batec real no hi ha vida artística. Carreras escriu des d’aquest batec, des d’un lloc honest que no busca l’efecte ni la brillantor immediata, sinó una veritat emocional compartible. El resultat és un llibre que no s’imposa, però que es queda; que no crida, però que acompanya. Fes-me la permanent fa l’amor a l’amor, sí, però sobretot fa justícia a la fragilitat de sentir-lo i d’intentar dir-lo amb paraules que no el traïsquen. I això, en literatura, és una forma molt alta de respecte.

P. D. Aquest llibre té per a mi una ressonància especial: el text que n’obri la lectura és un relat meu, escrit des de la complicitat i l’admiració. Ho afegisc no com a aval, sinó com a confessió honesta de proximitat. Llegir “Fes-me la permanent” també ha estat, d’alguna manera, tornar a entrar en un espai compartit.

És un llibre que arriba sense fer soroll i acaba ocupant un espai central en la memòria del lector. Lucia Berlin escriu relats que barregen realitat i ficció amb una naturalitat desarmant, com si explicar la pròpia vida —o una vida molt semblant— fora l’acte més senzill del món. Però darrere d’aquesta aparent simplicitat hi ha una escriptura d’una precisió extraordinària, una intel·ligència narrativa que sap exactament quan cal accelerar, quan cal tallar en sec i quan convé deixar una frase suspesa perquè siga el lector qui l’acabe de viure.

L’estil de Berlin és directe i lluminós, fins i tot quan parla de l’alcoholisme, de la precarietat, de la malaltia o de la pèrdua. No hi ha lament ni autocompassió: hi ha mirada. Una mirada lúcida, irònica, profundament humana, capaç de trobar bellesa —o almenys veritat— en els marges més aspres de l’existència. El domini del ritme és aclaparador: cada relat sembla construït amb una economia perfecta de recursos, sense cap paraula sobrera, amb un sentit gairebé musical de la narració breu. Berlin no explica més del que cal, però tampoc amaga res: mostra, confia i deixa fer.

Manual per a dones de fer feines és, en el fons, un exercici de narrativa envejable perquè entén la literatura com una forma d’atenció radical al món. A aquestes vides aparentment menors —dones que netegen cases, que cuiden, que sobreviuen— Berlin els atorga una dignitat narrativa absoluta. Llegir-la és comprendre que la gran literatura no sempre parla de grans gestes, sinó de resistències quotidianes, de cossos cansats i d’una lucidesa que no es rendeix. I quan tanques el llibre, queda aquesta certesa tan poc freqüent: que has llegit algú que no escrivia per impressionar, sinó per dir la veritat amb una honestedat feridora i bella alhora.