Categoria: Llibres

Aterratge

“Un bon dia vaig saber l’existència d’un avió que havia caigut a Islàndia el 1973. S’havia estavellat, però el fuselatge continuava al mateix lloc al cap de mig segle, convertit en destí cobejat per turistes intrèpids. S’havia estavellat però, en certa manera, era un supervivent. La metàfora em va agafar pel coll i gairebé em va estrangular.”

Aterratge és un d’aquells llibres que no voldries que existiren, però que necessiten existir. No perquè busquen el dolor, sinó perquè el dolor, quan no és dit, es cronifica en silenci. Eva Piquer escriu des d’aquest lloc incòmode i inevitable: el de qui ha sobreviscut i ha d’assumir el protagonisme que la vida li ha reservat per explicar-ho. No hi ha voluntat d’exhibició ni de catarsi literària; hi ha la responsabilitat íntima de posar paraules a allò que pesa massa, a allò que voldríem mirar de reüll, però que insisteix a parlar.

Aterratge avança com ho fa la supervivència: amb un equipatge carregat de desavantatges, amb fragilitats visibles, amb una lucidesa que no concedeix descans. El llibre està fet d’apunts, de fragments que no pretenen construir un relat perfecte, sinó sostenir-se amb dignitat dins la intempèrie. Piquer escriu amb una generositat incalculable, sense dramatitzar el sofriment ni convertir-lo en espectacle. El to és contingut, respectuós amb el lector i, sobretot, amb ella mateixa. Hi ha una valentia silenciosa en aquesta manera de dir: no forçar l’emoció, no subratllar-la, deixar que siga el pes dels fets —i dels silencis— qui faça la seua feina.

Llegir Aterratge no és una experiència còmoda, però sí profundament necessària. És un llibre enorme no per l’abast, sinó per l’honestedat amb què afronta la caiguda i el retorn a terra, aquest moment en què cal reaprendre a respirar després del cop. Piquer no ofereix lliçons ni consol fàcil; ofereix presència, paraula justa, respecte. I això, en literatura, és una forma molt alta de cura. Aterratge ens recorda que hi ha històries que no s’escriuen per gust, sinó per necessitat, i que llegir-les també és una manera —humil però real— d’acompanyar.

Qui de casa se’n va

“I morir deu ser deixar d’escriure”

JOAN FUSTER

Podríem dir que ha estat així. Toni Cucarella ha tornat. D’allà d’on molts no l’haguérem deixat eixir. De la casa de les paraules. I torna per la porta gran. De la mà de l’editorial Amsterdam. I, de retruc, ens ha fet tornar a tots a aquell lloc del record que la novetat, sovint, s’entesta a dir que no existeix. En fer protagonista el llenguatge, Cucarella ens assenyala el camí. Tot d’expressions que encaixen en cadascun dels panys que obrin la porta a la infantesa. I la fan amable, malgrat moltes de les amargors que l’amaniren.  Rere les paraules veus la gent que ja no hi és, però que tu tens acumulada de records a l’andana de la memòria. Les paraules que van il·luminant els racons d’aquell passat que ara et sembla idíl·lic. Et torna la veu i el desig de “sentir el gust de la sal a la boca”. Vols tornar a tot allò perquè et creus més viu en aquell passat que en aquest present exhaurit de promeses, amb més pretèrit que esperances. 

Una novel·la farcida amb personatges que se’t queden a viure entre totes les trames llegides. L’oncle Cep i el seu orinal d’històries pudents. La Petra Devís, més filla de la gran puta que totes les que treballaven al carrer de les Xiques de Xàtiva. El Tarek, propietari d’una llibreria (boutiquerie) a París. 

“Qui de casa se’n va” és, en aquest llibre, una dita implacable. Tancar el cercle de la vida, la que vas encetar en un lloc concret i que ha anat avivant-se de situacions emocionals que condicionarà la resta de l’existència. Insistint-te en una tornada impossible. No al lloc, sinó a tots aquells apunts d’allò que vas ser. Lluitant contra el temps, que ho mata tot tan bon punt ho toca. I ser-ne sabedor, a la força, que no podràs mai restablir res d’allò que vas sentir. Perquè la novetat no sap empeltar-se de nostàlgies. La memòria és l’única casa. Però la memòria també traeix.

Llegir amb delit l’estada al París de després de la guerra, fugint de l’odi. I contada com si fos una d’aquelles novel·les policíaques, amb el detectiu descregut, obcecat amb aquell Orestes Ballester, el poeta revolucionari, mentre travessa vides i carrers, sense cap afectació per l’entorn ni per les persones amb les quals es troba, perquè mai no li tornen allò que va viure amb la intensitat que recorda. (La imatge de la coberta em recorda aquella novel·la de Simenon, “L’home que mirava passar els trens”, i ho veig com un merescut homenatge).

D’on ets, realment? L’estima marca el camí. L’origen ets tu mateix. El recorregut que fas no és altre que la recerca d’aquell origen que vas posar a totes les coses. Que se’t va imposar, més bé. I que vols trobar malgrat tota aquella colla de malparits que no han fet altra cosa que emboscar-se al teu voltant per treure’t l’alegria del viure. 

“Qui de casa se’n va” és la celebració d’una tornada. Quina gran sort tenim de recuperar el Toni Cucarella, de saber-lo, una vegada més, “escriure a bots i barrals com en una llevantada”.

Amb Déu o sense

He acabat el llibre de cartes creuades entre Torralba i Villatoro “Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades”. Fragmenta Editorial. El conjunt m’ha resultat fluix i decebedor. Potser perquè en principi esperava una controvèrsia, un combat dialèctic més radical que hagués ajudat realment a definir postures. Si més no, la meua. I, per contra, m’he trobat un diàleg entre dues persones, una convençuda de la seua fe i l’altra envejant-la sense tenir-la, que no acaben de trobar-se el to per fer més profitosa la divergència. Això fa que tot semble una mena d’aproximació, de desig d’entesa, de confluències que es busquen, de pujada de sucre en moltes ocasions, que obliguen a saltar pàgines, per redundants. El final, escrit al voltant de les festes de Nadal, és repetitiu. El pes abassegador del calendari ofega la raó i tot és un brou espesseït de bons desitjos. No ofereix la transgressió necessària per a esperonar el pensament. En canvi, hi ha hagut un parell de cartes on he pogut gaudir d’allò més, amb el tema del mal que, al meu entendre, va al moll de l’os sobre l’existència de Déu. Sobre la justificació de la teologia que el manté. Potser Villatoro, llastat per les circumstàncies personals, no acaba d’oferir l’equilibri que necessita aquell diàleg: una profitosa controvèrsia que ens obligue a treure raons que pensàvem que no teníem. Que ens obligue a posicionar-nos, a revisar-nos com a lectors que també necessitem respostes. I, en el meu cas concret, respostes que puguen servir-me per a aclarir aquest trànsit vital orfe de transcendències. No sé si m’he explicat amb aquest text. L’escric d’una tirada, quasi sense pensar. Des del ventre. Un pèl molest per no haver pogut acabar el llibre amb l’entusiasme amb el qual l’encetava, perquè m’he cansat de llegir-los pegant voltes sobre el mateix. Torralba s’encoratja en els seus arguments quan Villatoro l’obliga amb el seu escepticisme meditat. En canvi, quan només expressa nostàlgies i desitjos que no pot complir, Torralba l’adoctrina, es presenta com a autor d’un catecisme antic, de vegades amb argumentaris superats. Com si no trobés la manera o com si li resultés més senzill recórrer a allò que tots sabem i que hauríem d’acceptar sense remei. Des del meu punt de vista el llibre no acaba de complir amb la seua funció, potser per haver estat massa improvisat. En algun moment l’editor va considerar que la digressió lliure podria encaminar-lo. Però no ha estat així. Al final sembla que hi ha dos buits: un fonamentat en un misteri que sacralitza sense encomanar-se de lògica i l’altre en l’absència de transcendències que podrien ajudar-lo a acceptar la part més ombrívola de les coses.

Demà, i demà, i demà

«Què és un joc, si no una manera de passar el temps?»

Demà, i demà, i demà (traducció d’Ernest Riera) arriba precedida d’una etiqueta —la de fenomen literari— que pesa. I pesa tant com les expectatives que genera una publicació a Edicions del Periscopi. Però la lectura acaba assemblant-se massa a aquella inversió de temps feixuga que exigeixen alguns videojocs: hores acumulades amb la promesa d’una recompensa emocional que no acaba d’arribar. Hi ha voluntat d’èpica, d’actualitat, d’ambició temàtica; el que no hi he trobat és immersió. La novel·la sembla demanar una complicitat prèvia amb un univers —el del disseny de videojocs— que, en el meu cas, no s’activa ni com a fascinació ni com a metàfora vital.

Entenc el projecte: convertir la creació digital en espai de sentit, dotar-la d’una èpica contemporània, fins i tot transgressora. Però l’operació em resulta distant. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics literaris —que no sé en quin moment d’una vida tan atrafegada han pogut llegir els personatges— vol elevar l’argument fins a un nivell de legitimació cultural que em sembla forçat. Potser hi ha lectors que hi troben una celebració generacional; jo hi he percebut una acumulació d’estratègies narratives que busquen convéncer més que no pas commoure.

Assumisc els meus prejudicis —potser els he d’exorcitzar— amb tot allò que s’ofereix com a evasió addictiva. Em passa amb certs jocs i m’ha passat amb aquest llibre: la sensació d’estar sotmés a un excés que em reclama temps sense justificar-lo del tot. Llegir Demà, i demà, i demà m’ha produït la mateixa incomoditat que deixar-me arrossegar per una partida interminable: la impressió d’haver invertit hores en una experiència que m’allunya del que realment em nodreix. No és una mala novel·la; és, simplement, una lectura que no m’ha permés el luxe de perdre-m’hi. I això, per a mi, és una decepció.

Jo, que no he conegut els homes

Quaranta dones tancades en una gàbia, a un soterrani. I custodiades per homes amb els quals no poden interactuar sense patir el dolor dels seus fuets. No saben on són ni el propòsit del seu captiveri. No hi ha res al seu voltant que puga donar-los cap senyal. Ni evidències del pas del temps que no vegen en el seu propi cos. L’abans encara és intacte en la memòria. Flaixos que mantenen vius. Però mai no arriben a saber per què són presoneres. Només una d’elles, nascuda en captiveri, no conserva aquell passat, la protagonista que relata la història. I, de sobte, la llibertat. Els carcellers desapareixen inexplicablement i descobreixen que, el món exterior, és tan terriblement buit com el que han viscut empresonades. 

Jacqueline Harpamn, d’origen jueu, ha viscut l’experiència de l’antisemitisme. I tota aquella tragèdia sura entre les pàgines d’aquesta història. La supervivència com a únic objectiu. Mantenir-se vives. Guardar en la memòria allò que vam ser per apuntalar l’esperança de tornar-hi. La lluita (la rebel·lió interior) per trobar els apunts del món que érem. Quines possibilitats tenim de viure en un món sense referències? 

Escrita amb una prosa que enganxa des de la primera línia, fluida i perfecta, farcida de reflexions colpidores i roents i que es presenta com una història distòpica i apocalíptica. Malgrat que no deixa de ser una metàfora, una recreació de moltes de les situacions que es viuen ara als camps de concentració que la nostra indiferència permet arreu del món, i on ni a dintre, ni més enllà de les tanques que els cerquen, les víctimes troben el més petit indici d’humanitat.

“Yo que nunca supe de los hombres” (en català, “Jo, que no he conegut els homes”, a Periscopi) és el relat terrible d’allò que podem perdre. Si és que no ho hem perdut ja.

El desgel

Aquesta novel·la és en realitat un ésser viu que batega, que respira, que mossega i atordeix d’olors. També potser és només un sol òrgan, un estómac, on els fets que viuen els personatges d’aquella pertorbadora normalitat, van dissolent-se, empesos per una acidesa gàstrica de rumors i indiferències i dels que mai no acabes de fer del tot la digestió. EL DESGEL és un llibre dur. Tant pel que fa a la seua lectura, com per a allò que ens conta a través de la seua protagonista, l’Eva, que ens parla en primera persona: aquella infantesa dura, desnonada d’afectes imprescindibles i la posterior adolescència, que converteix cada descobriment en un trauma que pesa com un bloc de gel i que arrossegues amb l’esperança que algun dia canvií la climatologia de les hores i te’l trega de sobre.

Quan comences tens la sensació que no saps on et porten. Fins que descobreixes que tot és talment com es descriu. Quan creixem en una localitat menuda, no triem mai. Som escollits. I acceptem la imposició d’aquelles circumstàncies davant la por d’esdevenir sols. Perquè sabem que, si això passa, ens convertirem en el blanc de tota aquella anomalia col·lectiva. Acceptar és la forma d’existir en un poble petit. De sobreviure.

L’autora narra la història en tres temps perfectament simultaniejats: el retorn de la protagonista al poble natal, temps després que passaren aquells fets trasbalsadors, l’estiu del 2002 i un tercer que va acumulant-se de moments del passat de l’Eva.

En un començament, els esdeveniments semblen una mica repetitius i això col·labora en aquella sensació de pesantor que se t’acumula a cada pàgina. Fins que vas aprofundint en aquell pou que sembla que no s’acaba mai i on acabes ofegant-te. I llavors no vols parar, perquè necessites sortir i respirar. Acabar per salvar-te. Tot i que saps que hi ha llocs reals on això no és possible.

EL DESGEL. Lize Spit. Amsterdam. Traducció de Maria Rosich.

EL DESHIELO. Lize Spit. Ed. Seix Barral. Traducció de Catalina Ginard Féron.

Afterland

Afterland confirma —si és que calia— per què la literatura de Lauren Beukes exerceix sobre mi una fascinació sostinguda. Des de l’impacte inicial de Les lluminoses, Beukes ha demostrat una capacitat extraordinària per convertir idees límit en narracions absorbents, d’un pols narratiu implacable. A Afterland, aquesta virtut es fa encara més evident: la prosa avança amb una tensió que no concedeix respir, combinant acció, lucidesa científica i una mirada moral que no s’esgota en l’espectacle. Frases com «qualsevol cosa pot convertir-se en un forat negre si se la comprimeix prou» no són ornaments intel·ligents, sinó pistes del funcionament profund del relat.

La premissa és tan visionària com inquietant: un virus erradica gairebé tots els homes del planeta i obliga les dones a ocupar —sense èpica ni triomfalisme— el centre del món. Beukes evita el parany de la distopia didàctica i opta per una exploració crua de les conseqüències: el poder, la violència, la reorganització social, però sobretot la família com a camp de batalla íntim. Afterland és una novel·la sobre els sacrificis que exigeix estimar quan tot s’ensorra, sobre les decisions que es prenen amb el cos abans que amb la ideologia. El viatge de la mare i el fill, perseguit i feridor, posa el lector davant una pregunta incòmoda: què estem disposats a perdre per salvar allò que considerem essencial?

Hi ha, a més, una reflexió de fons sobre la literatura mateixa: què ha de fer un llibre quan el món sembla irreparable? Beukes respon amb una obra que no consola, però transforma; que no promet salvació, però activa consciència. El diàleg entre Miles i la seua mare cap al final del llibre —d’una intensitat que colpeja— és una declaració d’intencions sobre el poder de les històries quan ja no queda res més. Afterland no és només una gran novel·la de ciència-ficció: és un artefacte moral que comprimeix el nostre present fins a convertir-lo en un forat negre on, si mirem bé, encara hi brilla alguna cosa essencial. I és precisament per això que la literatura de Beukes —incòmoda, valenta, necessària— em continua fascinant.

L’home de guix

“L’home de guix”, de C.J. Tudor, traduït de l’anglés per Albert Torrescasana Flotatsha, ha estat sovint comparada amb It, de Stephen King, sobretot per la seua recreació d’un univers infantil travessat per l’amenaça i per la manera com el passat irromp, anys després, amb una violència soterrada. La semblança, però, és més atmosfèrica que estructural. L’autora reconstrueix un poble on la por no pren la forma del monstre, sinó del secret compartit, del pacte silenciós entre infants que encara no saben posar nom al mal, però ja n’han aprés el llenguatge. El guix —fràgil, efímer— esdevé un símbol precís: allò que es pot esborrar, però no desfer; allò que deixa rastre encara que la pluja caiga. El mèrit de la novel·la és aquesta capacitat de fer créixer la inquietud no a partir de l’excés, sinó de la contenció.

Ara bé, on It desplega una cosmogonia del terror i una mirada gairebé mítica sobre la infància, L’home de guix opta per una narrativa més ajustada, més pròxima al thriller psicològic. El retorn a l’edat adulta no amplia el misteri, sinó que el tanca, el fa més asfixiant. El passat no és aquí una dimensió fantàstica, sinó una culpa mal resolta, una esquerda moral que mai no ha cicatritzat del tot. En aquest sentit, la novel·la de Tudor funciona millor quan parla del record, de la memòria que menteix i de la impossibilitat de tornar a mirar la infància amb innocència. La comparació amb King pot servir de porta d’entrada, però la lectura demana ser feta sense expectatives monstruoses: el vertader horror del llibre no és el que apareix, sinó el que sempre hi havia estat, esperant que algú s’atrevís a recordar-lo.

El traje del muerto

El traje del muerto parteix d’una premissa que sembla mínima, gairebé anecdòtica: un objecte adquirit per caprici, un gest d’excentricitat que no promet més que una anècdota macabra. Però Joe Hill demostra molt aviat que el terror no necessita una gran arquitectura per desplegar-se, sinó una esquerda precisa per on infiltrar-se. L’angoixa s’instal·la amb lentitud i intel·ligència, transformant el fet domèstic en amenaça, el quotidià en persecució. El vestit no és només un objecte maleït, sinó la materialització d’una culpa aliena que reclama continuïtat, una venjança que no es pot ignorar ni abandonar sense conseqüències.

Hill construeix el relat amb un pols narratiu sorprenentment madur per a una primera novel·la. La primera nit amb el vestit a casa és un moment d’una potència gairebé primària: el descobriment del mal no com a espectacle, sinó com a presència persistent, impossible d’eludir. Més endavant, la conversa telefònica amb l’ajudant —trencada, inquietant, plena de silencis— condensa com poques escenes aquesta sensació de desplaçament moral, de realitat que comença a esquerdar-se sense fer soroll. Són instants que funcionen perquè Hill sap quan cal aturar-se, quan deixar que siga el lector qui complete l’horror amb la seua pròpia imaginació.

La filiació amb Stephen King és evident, però no parasitària. Hill hereta del pare el sentit del ritme i l’olfacte per al terror emocional, però hi afegeix una veu pròpia, més aspra, més directa, menys inclinada a la mitologia i més atenta a la ferida concreta. El traje del muerto no s’allarga inútilment: s’eixampla. Creix en densitat, en tensió i en ambició fins a sostenir-se plenament com a novel·la. El resultat és una història que no només es deixa llegir amb avidesa, sinó que deixa una empremta incòmoda, persistent. I sí: després d’això, és difícil no voler saber què vindrà després.

Us diré la veritat

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una d’aquelles lectures que, amb el pas del temps, continues recordant no pel que et va donar, sinó pel que et va prendre. En el meu cas, fins al punt d’haver-la d’abandonar. No per provocació ni per desdeny capriciós, sinó per una sensació sostinguda d’esgotament literari. La prosa em va semblar plana, sense relleu ni tensió real, amb una acumulació de diàlegs que aspiren a alleugerir la lectura, però que acaben buidant-la de credibilitat. Els personatges parlen molt, però diuen poc; es mouen, però no avancen. I el relat, lluny de créixer, s’embolica en una reiteració que pesa.

Un dels punts més problemàtics és la voluntat de convertir la novel·la en una mena de manual encobert sobre l’ofici d’escriure. El protagonista —un escriptor en crisi— sembla funcionar com a altaveu d’una mirada egocentrada i pretensiosa que no troba justificació narrativa. Lluny d’enriquir el text, aquesta capa metaliterària introdueix una sensació d’autocomplaença que desactiva qualsevol empatia. Encara més desconcertant resulta la comparació —que alguns van fer— amb obres com Lolita: una analogia desmesurada que deixa en evidència fins a quin punt la jove que articula el misteri és poc més que un recurs argumental, sense cos ni ànima pròpia, utilitzada per sostenir una història de lladres i serenos amb pretensions de gran novel·la.

Que La veritat sobre el cas Harry Quebert acabara convertint-se en un best-seller diu més del funcionament del mercat que no pas del seu valor literari. Les campanyes ferotges, les crítiques superlatives i l’acceptació massiva creen un clima difícil de qüestionar, i anar a contracorrent sempre té un cost. Però llegir també implica assumir aquest risc. L’adaptació audiovisual —encara més feble— i la continuïtat de la carrera de Dicker semblen confirmar que ningú no va voler aturar-se a revisar els defectes estructurals, els girs inversemblants i els llocs comuns que arrossegava el manuscrit. Potser el que més dol no és que el llibre siga dolent, sinó la sensació que, amb una mirada editorial més exigent, podria haver estat alguna cosa molt millor. I això, en literatura, sempre és una llàstima.