Llibres – filant prim

L’art d’habitar la frontera.

Arribe al llibre setmanes abans de complir els seixanta-un anys. Amb aquella consciència emboirada de consideracions que vas fent callar i que van defugint el pes del temps que t’has posat a sobre. S’han acabat les gambades amb les quals anaves d’un lloc a un altre i ara mesures les passes, curtes i pausades. Profitoses. Ets a prop de l’última frontera i no ets precisament el capità de l’Enterprise. Una que anirà concretant-se en la seua proximitat. Malgrat que tota frontera que anomenem “última” sol ser, en realitat, només una altra manera de posposar la pregunta essencial. Però tot això, en obrir el llibre, no ho saps. Ho saps després.

T’endinses a L’art d’habitar la frontera, editat per Barlin Libros sense buscar res en concret. Ets davant d’un regal de les passades festes de Nadal, fet amb una bona intuïció. Fins i tot, entres amb una idea equivocada. Pensant que et trobaries davant d’un llibre eminentment tècnic, gairebé un manual de geografia, cartografia, l’origen de les fronteres, les seues raons històriques. Aquelles asprors que esperes d’un estudi assenyat, sedimentades de saviesa universitària. I sí, tot això hi és. Però no és el que més t’ha colpit. El que t’ha desplaçat com a lector ha estat descobrir que, sota aquella aparença analítica, el llibre parla sobretot de la vida humana. Del valor —o del preu, si voleu— que assignem a les persones segons la banda de la línia on l’atzar ens col·loca (una referència que no és baldera, perquè la meua admirada Wisława Szymborska no s’insinua en el llibre, hi apareix).

És llavors quan t’adones que ja vivies en una frontera abans d’obrir-lo. No una frontera dibuixada en un mapa, sinó una interior: entre el silenci i la paraula, entre la pertinença i el desarrelament, entre allò que ets i allò que el món espera que sigues. Fins ara, aquest espai només l’havies sabut habitar des de la intuïció literària, com un territori íntim, gairebé espiritual. I de sobte apareix Natxo Escandell i t’obliga a entendre que aquesta experiència interior té un correlat exacte en la manera com hem organitzat el món.

Escandell despulla les fronteres. Les arrenca de la naturalitat amb què les solem acceptar i les mostra com el que són en realitat: construccions històriques, decisions polítiques, mecanismes de poder que acaben determinant vides senceres. El mapa deixa de ser una representació neutral i col·legial, i esdevé un instrument que ordena, separa, jerarquitza. Llegint-lo, entens que les fronteres no només divideixen territoris: separen drets, oportunitats, somnis, expectatives.

Hi ha un moment en què el llibre fa un gir encara més inquietant. Quan entres en la idea que no totes les fronteres són visibles. Que el capitalisme, desfermat i salvatge, crea les seues pròpies línies, molt més amples i molt més cruels que les polítiques. Delimita el valor de les matèries primeres, però desvaloritza les persones que les extreuen. Assigna preus, però retira dignitats. Just aquestes fronteres que no apareixen als mapes són les que més pesen sobre els cossos.

I ací la lectura deixa de ser només intel·lectual, per tornar-se gairebé física.

Quan Escandell parla de mars i d’oceans, et costa veure’ls com espais abstractes o estratègics. De sobte deixen de ser aquells espais immensos que sempre ens han construït amb aquella literatura fantàstica, omplint-nos l’imaginari de la mateixa ingenuïtat amb la qual trobem en els bassals de pluja anant cap a l’escola, que trepitgem, perquè l’aigua és això, llibertat. Aigua compartida. Aigua sense propietari. I, al mateix temps, veus aquests mateixos mars convertits en trampes mortals, plens de línies invisibles que no apareixen enlloc, però que atrapen i condemnen. L’aigua com a frontera absoluta. Encara tens atrapada en la retina de la memòria la imatge d’Aylan Kurdi, el seu cos de tres anys, mort en la platja, abatut d’indiferència, símbol obscé d’un món que ha decidit despullar-se de tota humanitat.

A partir d’aquí, el llibre ja no parla només del món. Parla de nosaltres. De les fronteres que alcem entre persones, entre llengües, entre identitats. De com naturalitzem l’exclusió fins al punt de no veure-la. De com convivim amb la tragèdia mentre continuem caminant vora l’aigua com si res.

El gran mèrit de L’art d’habitar la frontera no és oferir respostes tancades, sinó provocar aquest desplaçament interior. No acabes la lectura amb la sensació d’haver entés millor el planeta, sinó amb la incomoditat d’haver entés millor per què hi ha tantes vides que no compten. I també, potser, per què alguns de nosaltres sempre hem viscut en un lloc intermedi, en una frontera que no sabíem anomenar.

És d’agrair la bibliografia, que abans l’autor ha escampat entre les pàgines del llibre, reunida al final d’aquest, en un apèndix. Una porta que apunta cap a altres veus, cap a altres maneres d’habitar aquest límit, com la que has encetat, golafre, de Gloria Anzaldúa i el seu Borderlands/La Frontera, que encara no has acabat, però que ja tens clar que necessitaves llegir.

Potser aquesta és la prova més honesta que un llibre funciona: quan no t’ofereix conclusions, sinó consciència. Quan no t’explica només què és aquella línia invisible per al capital, i compacta i homicida per als pobres. Una frontera que t’obliga a mirar on estàs tu situat. I a assumir, sense escapatòries, que la banda que habites no és solament un atzar que agraeixes, sinó el lloc del món on has d’exercir la teua responsabilitat moral.

La llei del silenci

A Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi no escriu des de la comoditat del consens, sinó des d’un lloc molt més incòmode: el de qui es nega a acceptar els silencis imposats, també —i sobretot— aquells que es disfressen de respecte cultural, de relativisme benintencionat o de progressisme mal entés.

Aquest no és un llibre conciliador. Tampoc no vol ser-ho. És un llibre que posa paraules allà on massa sovint es mana callar, i que ho fa sense eufemismes, sense demanar disculpes, sense la temptació d’endolcir el diagnòstic. El feminisme que defensa El Hachmi no és identitari ni ornamental: és material, vital, existencial. Té a veure amb el cos, amb la por, amb la llibertat real —no amb la retòrica de la tria, sinó amb la possibilitat efectiva de viure sense submissió.

La força del llibre rau en aquesta claredat: el masclisme no desapareix perquè canvie de llenguatge. Pot mutar, pot sofisticar-se, pot vestir-se de discurs emancipador; però continua sent masclisme quan limita la vida de les dones, quan converteix la desigualtat en identitat i la submissió en relat cultural.

El valor del text és doble. D’una banda, perquè desmunta sense embuts el parany del relativisme cultural aplicat al feminisme, aquest terreny relliscós on tot es pot justificar excepte la llibertat femenina. De l’altra, perquè ho fa des de dins, assumint el cost personal, simbòlic i social que implica alçar la veu en una cultura on fer-ho pot ser llegit com una traïció.

El Hachmi escriu amb una prosa neta, directa, sense artificis innecessaris. No busca lluir-se: busca ser entesa. I en aquest gest hi ha una ètica de l’escriptura que mereix ser destacada. El llibre avança entre memòria, anàlisi i denúncia amb una coherència que no decau, i aconsegueix una cosa poc habitual: fer pensar sense paternalismes, incomodar sense deshumanitzar.

Llegir Sempre han parlat per nosaltres és acceptar una invitació incòmoda, però imprescindible: revisar quines veus escoltem quan parlem de feminisme, quins silencis protegim en nom del respecte, i fins a quin punt estem disposats a defensar una llibertat que no admeta adjectius ni excepcions.

Aquest és un llibre que no busca tancar debats, sinó enretirar cortinatges. I en aquest gest, permetre que entre la claror sense tamisar. No un esclat amable i revelador, sinó un llambreig que obligue a mirar. I a no apartar els ulls mai més.

Algú s’ha encegat amb la resplendor

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d’“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell.

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte.

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d’aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai.

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d’allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà.

La senyora Dalloway

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d’aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l’ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat.

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s’imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs.

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.

Els nens són reis

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d’un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l’era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L’èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal.

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres—els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m’agrada” per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

Zoo City

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l’apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d’una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d’una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l’orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l’aquí i l’ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l’hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l’energia pura i el caos.

L’any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.

Jo, un altre

A “Yo, otro. Crónica del cambio”, llibre d’Imre Kertész, traduït per Adan Kovacsics per a Acantilado, és un text escrit de manera brillant, irònic i apassionant, que alhora vol ser un diari fragmentari dels anys 1992 a 1995. Una crònica de la vida extremadament significativa per a l’escriptor. Un cúmul de notes que són de vegades filosòfiques, de vegades literàries, de vegades plantejant qüestions morals, de vegades biogràfiques i, en ocasions meravellosament poètiques.

L’autor enceta el llibre dient: “Jo soc una ficció”, en un intent d’entendre què és aquest “jo”, i què l’ha fet i l’ha canviat. Kertész s’enfronta constantment al passat, incloses les seues experiències d’Auschwitz, amb un to instructiu i a l’hora, distanciat —”Déu va crear el món, l’home va crear Auschwitz”—. Ens mostra una realitat que va conéixer de primera mà i que no ha pogut superar: forma part del seu ésser i tota la seua vida —diu— ha estat un seguit de reescriptures del que significa l’existència que li ha quedat com a supervivent. Què és l’antisemitisme i la culpa, són qüestions que sorgeixen constantment i originen més preguntes i arguments que no sempre pot respondre i que obrin rutes quasi divergents. I, en aquest camí, el jo deixa de ser el que és, allò que havia sigut, per esdevenir una altra cosa. Un canvi constant que mira d’explicar-se. Una ficció impregnada de realitat.

En resum: un text catàrtic i fascinant.

P.D. La versió en català és de Quaderns Crema.

Pluja de gel

Aquest llibre és un debut en el conte que ja conté, en miniatura, tot l’univers literari de Peter Stamm. Nou relats breus, situats en diversos punts del món, habitats per personatges —sovint joves— que avancen amb una sensació persistent de desajust: vides que no acaben de trobar el seu centre, relacions que prometen una seguretat que sempre s’esmuny, camins tous que fragilitzen cada passa. Stamm escriu sobre aquesta recerca sense èpica ni esperança explícita, com si assumir la manca de sentit fora ja una forma de lucidesa.

La seua veu narrativa adopta una distància gairebé clínica. Sempre en primera persona, amb frases curtes, diàfanes, contundents, ens mostra només un instant de vida, despullat de biografia, de passat, d’explicacions. No hi ha enyorança ni relat de fons: tot ocorre en un present immediat que sembla suspendre els personatges en una mena de buit emocional. Un hivern omnipresent —real o simbòlic— entela les situacions amb una tristesa persistent, enganxosa, que acaba per glaçar també el lector. Stamm no jutja, no interpreta, no consola. Observa. I és precisament aquesta neutralitat aparent la que fa tan punyent la lectura.

Sota aquesta superfície freda, però, batega una de les grans virtuts del llibre: el retrat d’éssers atrapats en la fatalitat de ser ells mateixos, condemnats a fer —una vegada i una altra— allò que no voldrien o no esperaven viure. Relats com el del bany nocturn a l’estany, que deriva cap a un desenllaç tràgic mentre el narrador observa des de la fusta d’un embarcador, concentren amb una precisió colpidora aquesta poètica de la distància i de la culpa diluïda, gairebé inofensiva, incapaç de perforar la consciència. Pluja de gel no busca emocionar de manera directa, però acaba fent-ho per acumulació, com el fred que no es nota d’entrada i que, quan t’adones, ja t’ha entrat fins als ossos. Publicat en català per Quaderns Crema, el llibre confirma Stamm com un escriptor de silencis densos i de veritats dites amb una contenció que, paradoxalment, les fa encara més devastadores.

La revelació

“La revelació”, escrita per A.M. Homes, traduïda per Elisabet Ràfols Sagués per a Angle Editorial, és una història sobre la crisi nerviosa que pateix aquell període liminar entre l’elecció d’Obama i la seua presa de possessió, viscuda pels republicans com la llarga nit fosca de l’ànima. En concret, la d’aquell a qui coneixem simplement com el Paio Gros, l’antiheroi, un donant republicà de tota la vida que lluita contra la idea de tenir un home negre dormint a la “seva” Casa Blanca. I que treballa amb la intenció de capgirar el que considera un error flagrant. Una correcció forçada, com ell mateix diu en el llibre.

El vaig agafar tot pensant en la idoneïtat de la seua proposta després del resultat de les eleccions nord-americanes i la victòria aclaparadora de Trump. Una manera d’entendre, potser, la desfeta. Però m’ha costat molt entrar-hi en el seu llenguatge, confús i inespecífic que, crec, va en contra de la mateixa narració. El que em va acabar fent pensar que és un llibre escrit en clau casolana i complicat d’entendre per a aquells que no tenim els codis necessaris per comprendre la “broma”.

L’autora es mou entre la sàtira nacional i el drama domèstic, emfatitzant d’aquesta manera la pèrdua de rumb dels seus protagonistes, la seua indignació i confusió. No parla de personatges histriònics, com els que vam veure, astorats, assaltar el Capitoli. Si no d’altres republicans “respectables”, de mitjana edat, rics i conservadors (i per això, més perillosos), que amenacen la democràcia nord-americana.

Sempre he sigut dels qui pensen que necessitem urgentment una bona política ficció. Novel·les que ens permeten posar en qüestió la cultura política en què estem immersos per intentar entendre què ens està passant. Imagine que aquest és l’objectiu de Homes amb aquest llibre fent, no només un passeig per la política contemporània, sinó situant-la, a més, a dintre dels espais personals i familiars on els personatges aparenten una racionalitat que deriva, més bé, en una horripilant normalitat.

Quan llegeixes un llibre com aquest no pots fer altra cosa que pensar en allò que va dir el mestre Philip Roth sobre la dificultat per a fer creïble la política americana. Que complicat resulta fer sàtira d’una realitat ja de per sí exagerada i caricaturitzada per uns polítics difícils de superar en el seu exhibicionisme.

Malauradament, els EEUU, amb el pas del temps, s’han tornat més salvatges des d’aquell primer mandat d’Obama, i les solucions “radicals” han evolucionat més enllà de l’etapa de l’esborrany que presenta la novel·la per acabar sent la gran distopia que ara vivim amb certa dosi de pànic.

“La revelació” és a estones divertida i a estones fosca. Ben fosca.

Carrie

El clàssic que enguany fa 50 anys de la seva publicació. Stephen King va treballar com a professor quan va publicar “Carrie” el 1974. Compaginar la docència amb l’escriptura era quasi impossible. Tornar a casa, corregir, preparar més papers… Et deixa sense temps per dedicar-te al teu treball. Diuen que va pensar que, si en dos o tres anys més no acabava la novel·la, deixaria d’escriure. Cosa que, afortunadament, no va passar. Amb aquest llibre va entrar per la porta gran de la literatura fantàstica i va ser adaptat per al cinema per un altre gran: Brian De Palma (amb una joveníssima Sissy Spacek de protagonista).
Ací el teniu de nou. Amb una preciosa coberta i prologat per la Margaret Atwood (@therealmargaretatwood). Tot un luxe.

Cinquanta anys després, Carrie continua sent una novel·la incòmoda i fonda, molt més complexa del que sovint permet la seua fama popular. Stephen King no hi entra com a autor de terror a l’ús, sinó com a observador moral d’una comunitat petita, closa sobre si mateixa, on la violència no esclata de sobte sinó que es cou lentament en la humiliació quotidiana. Carrie White no és només una adolescent amb poders telequinètics: és el resultat inevitable d’un sistema d’exclusió, d’un entorn que confon la diferència amb l’amenaça i la vulnerabilitat amb la culpa. El terror, ací, no ve del sobrenatural, sinó de la crueltat perfectament humana, organitzada, tolerada i, sovint, celebrada.

Formalment, King arrisca amb una estructura fragmentada que combina relat principal, informes, testimonis i retalls documentals, com si la tragèdia necessitara ser explicada després, quan ja no hi ha res a salvar. Aquesta polifonia dona a la novel·la una densitat inesperada i una sensació de fatalitat irreversible: tot està escrit abans que comence realment. El lector no avança amb esperança, sinó amb una mena de lucidesa dolorosa, sabent que el desastre no és un accident, sinó una conseqüència. En aquest sentit, Carrie parla menys del despertar d’un poder que de la impossibilitat d’aprendre a viure amb ell en un món hostil, governat per la por i la repressió —especialment la del cos femení i del desig—, encarnada de manera brutal en la figura de la mare.

L’adaptació cinematogràfica de Brian De Palma va fixar imatges icòniques que han acabat eclipsant, en part, la subtilesa del text original. Però tornant a la novel·la, el que colpeja és la seua tristesa profunda, gairebé elegíaca. Carrie no és una història de venjança, sinó una elegia per tot allò que podria haver estat i no va ser. Llegida avui, manté intacta la seua força perquè continua preguntant-nos —sense estridències, amb una veu sorprenentment compassiva— fins a quin punt som responsables del monstre que diem témer. I aquesta pregunta, com tota bona pregunta literària, no admet una resposta còmoda.