Categoria: Dietari

El dolor no demana permís, no espera torn, no negocia. S’imposa.

És una forma de realitat que no admet distància. No es pot observar des de fora ni convertir en objecte de pensament sense que es desfigure. El dolor és immediat, i en aquesta immediatesa ocupa tot l’espai. No deixa zones lliures. No permet descans real.

El cos, que abans era mediació, es converteix en origen. Ja no és el lloc des d’on s’actua, sinó el lloc des d’on es pateix. I aquest desplaçament ho transforma tot. Perquè el dolor no és només una sensació; és una manera d’estar. Una forma d’existència que redueix la resta a un segon pla.

Hi ha moments en què el dolor es fa més intens, més agut, més difícil de sostenir. Però fins i tot quan disminueix, quan sembla retirar-se, no desapareix del tot. Deixa una empremta, una tensió de fons que condiciona cada instant. No hi ha un abans i un després del dolor; hi ha una continuïtat que només varia en intensitat.

I, tanmateix, el més desconcertant no és el dolor en si, sinó el que apareix quan calla.

Quan el dolor afluixa, no arriba la pau. Arriba el silenci. Un silenci que no consola, perquè no ompli res. Al contrari: fa visible allò que el dolor mantenia en suspens. Allò que ja no funciona, allò que s’ha perdut, allò que no tornarà.

Aquest silenci no és descans; és evidència.

És un altre dolor, menys estrident però més profund. Un dolor que no pressiona, sinó que mostra. Que no oprimeix, sinó que revela.

La percepció nítida del que ha quedat de tu.

Un cos que ja no respon com abans. Uns mecanismes que han deixat de complir la seua funció. Una estructura que es manté, però sense la coherència que la feia habitable.

I en aquest punt, el dolor ja no és només físic. És també la consciència d’aquesta transformació irreversible.

No allò que et passa, sinó allò en què t’has convertit.

No sempre el dolor és la veu que crida. És alguna cosa més fonda, que habita el cos. Ahir, de sobte, el dit del mig de la mà dreta va començar a fer-me mal com si hagués rebut un cop. No hi ha record del traumatisme, cap causa, cap gest ni accident, així que deduïsc que forma part d’una nova fita en el recorregut del patiment. Només el dolor, net, aïllat, una petita afirmació del cos en el silenci del dia. I després, una línia invisible –una vibració– que neix al coll, travessa el muscle dret i descendeix fins a aquell punt concret de la mà. No és un trajecte lineal, anatòmic. És una mena de revelació. Durant uns instants, sent aquesta connexió amb una claredat estranya. Alguna cosa dins meu s’encén i assenyala: és per ací. Algú encén els llums d’un passadís que em recorre l’interior del braç i arriba a l’extrem per tocar-me amb la seua navalla freda. Tot de fiblades que apareixen i s’esvaeixen, com si l’hoste avancés a les palpentes i cada vegada que fa contacte amb les parets del recorregut, em fereix. El dolor és, llavors, una constel·lació. No és tant un patiment continu com una sèrie d’irrupcions breus, gairebé amb intel·ligència pròpia, que es manifesten quan el meu cos mira de moure’s d’una manera concreta. L’hoste està aprenent dels meus gestos i sap, així on col·locar-me millor els seus punts de turment. Amb ell, jo també comence a aprendre, lentament, els límits de la meua pròpia anatomia. Vaig alentint els avenços. Passes curtes. Gestos que elimine, definitivament. Avui –ara mateix– el dolor és una mena de rastre que ensume, mentre mire d’evitar-lo. És un nou llenguatge. Sense paraules, però no exempt de sentit. El cos no explica, indica. No argumenta, assenyala. I jo deixe de viure en la il·lusió d’una continuïtat silenciosa i comence a percebre aquestes interrupcions com petites esquerdes que em desfan, van podrint-me l’espera. El dolor no només fa mal. També m’orienta. Decideix el trajecte. M’empresona la ruta del viure. Habita aquesta casa malmesa que soc i que trasllade sense esma a cada racó de l’habitatge comú. Em fa viure la crueltat d’un món que s’ofereix constantment i jo aprenc, a poc a poc, a renunciar a prendre’l.

La nit s’allarga com si no tinguera fons. No hi ha un moment en què puga dir: ara sí. Només fragments, estones esberlades que no arriben mai a cosir-se. Tanque els ulls i espere. Però esperar no serveix de res. Ell no necessita que el cride. Sap on soc. Sempre ho sap. Es mou dins meu amb una paciència estranya, com si tinguera tot el temps del món. Intente quedar-me immòbil, no provocar-lo, no donar-li motius. Però el cos no sap estar quiet tant de temps. Busca, prova, s’ajusta. I en aquest gest mínim, en aquest desplaçament gairebé invisible, el dolor es desperta. No és un crit. No és un cop sec. És una presència que s’imposa, que ho ocupa tot, que no deixa espai per a res més. Ni pensament, ni descans, ni oblit. Mire la fosca i no m’acull. Només hi soc jo, alerta, amb ell. Comptant intervals que no passen, esperant un descans que no arriba. I el més dur és saber que tornarà a passar. Que cada nit és aquesta mateixa nit.