josepmanelvidal

Quin programa polític?

Les imatges de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, envoltat d’una corrua de veïns mobilitzats contra persones que només busquen aixopluc, no són una anècdota local ni un excés puntual. Són un símptoma. I, com tots els símptomes greus, indiquen una malaltia que fa temps que avança.

No és només la manca d’empatia el que esfereeix —que ja seria prou—, sinó la naturalitat amb què és assumida. Cap pudor, cap incomoditat, cap esforç per dissimular el buit moral. El representant públic no només escolta l’odi: el valida amb la seua presència, amb el seu silenci còmplice, amb la seua manera de fer veure que tot això entra dins de la normalitat democràtica.

La pregunta, doncs, ja no és si poden els representants públics exhibir una absència de valors tan flagrant. La resposta és evident: sí, poden. I ho fan. La qüestió real és per què els ho permetem.

Aquest patró no és nou ni exclusiu. El reconeixem sense dificultat en figures que han fet de la deshumanització una estratègia de poder: Donald Trump, convertint la crueltat en espectacle; Benjamin Netanyahu, administrant la violència com a destí inevitable; Javier Milei, passant la idea mateixa de comunitat sota les dents d’una serra mecànica simbòlica que tot ho arrasa en nom d’una llibertat buida.

Què tenen en comú? No tant una ideologia concreta com una mateixa operació moral: l’altre deixa de ser subjecte per esdevenir problema. Quan això passa, l’empatia ja no és només innecessària; és un obstacle. I els valors —solidaritat, dignitat, responsabilitat col·lectiva— passen a ser titllats de feblesa, de bonisme, d’ingenuïtat.

El cas de Badalona és especialment inquietant perquè no parla de grans escenaris geopolítics, sinó de carrers, veïns, portes concretes. De persones que no reclamen privilegis, sinó sostre. I d’un poder municipal que, lluny de desactivar el conflicte amb humanitat i justícia, el capitalitza.

Això no és governar. És legitimar la por. No és representar la ciutadania. És seleccionar quina part mereix ser considerada humana.

Denunciar-ho no és exageració ni retòrica inflamada. És un deure cívic. Perquè quan l’empatia desapareix del llenguatge públic, el poder ja no parla per tots: parla contra algú.

La llavor fosca de la desafecció

Hi ha una malaltia política que no esclata, que no es manifesta amb violència ni amb grans discursos, que no necessita conspiracions ni arquitectures ocultes. És una malaltia que avança com una taca d’humitat en una paret antiga: lenta, silenciosa, imparable. És la desafecció. I és més perillosa que qualsevol adversari visible perquè neix a l’interior mateix de la democràcia, en aquell punt on la confiança comença a fer olor de metall rovellat.

El país s’ha anat acostumant a la corrupció amb la mateixa resignació amb què s’acostuma a un soroll continu: primer molesta, després s’ignora, finalment es converteix en part del paisatge. Els mitjans, lluents com aparadors, converteixen els escàndols en serials; la indignació es consumeix com un producte més. I el que hauria d’escandalitzar-nos fins al moll de l’os ja no provoca ni un parpelleig. Si la corrupció és un desastre moral, la seua normalització és una desfeta social.

És en aquest terreny on germina la llavor fosca. Perquè la desafecció no és un buit, sinó un fertilitzant: nodreix l’autoritarisme, el simplisme, l’escridassada fàcil. Alimenta els qui prometen ordre sense matisos, els qui redueixen la política a una guerra de bàndols, els qui ofereixen una veritat nua i brutal com un cop de puny. I la ciutadania, fatigada, hi cedeix, no per convicció, sinó per esgotament.

La democràcia no mor amb un esclat. Mor quan els seus ciutadans abaixen els braços. La història ens adverteix que els moviments autoritaris no necessiten imposar-se per força; en tenen prou amb un poble cansat disposat a renunciar a la complexitat. Quan la política es percep com un fangar i la justícia com un mirall entelat, el discurs de ferro dissimula la seua condició de rovell. I és llavors —just llavors— quan el perill s’arrela de debò.

Els qui volen un ordre dur no necessiten derrocar res. Només han d’esperar. Esperar que nosaltres, amb la vista cansada i el pensament afeblit, confonguem autoritat amb claredat, imposició amb seguretat, obediència amb pau. És així com les democràcies s’esquerden: no pel cop extern, sinó pel somriure intern que ja no sap distingir la llum del foc.

I el més sinistre és que aquest procés és gairebé invisible. Quan ens n’adonem, ja ha canviat alguna cosa essencial: la por ha substituït la confiança, el silenci ha substituït el debat, i la resignació ha desplaçat la crítica. Es produeix un gir subtil, però definitiu: ja no defensem la democràcia; l’aguantem com qui aguanta un cos estimat que s’esvaeix.

La llavor fosca no és l’extrema dreta. La llavor fosca és la indiferència que la fa possible.

Per això cal dir-ho amb totes les lletres, sense tremolor, sense excuses: si continuem normalitzant la corrupció i la manipulació, l’autoritarisme no vindrà; ja estarà aquí. No apareixerà com un monstre que s’alça, sinó com un reflex al mirall: el nostre, el de la societat que va deixar de creure en si mateixa.

Perquè la democràcia no es perd d’un dia per l’altre. Es perd quan, a força de cansament, deixem d’exigir que la llum siga llum. I llavors, quan la foscor ja ho ha ocupat tot, és massa tard per a recordar que un dia havíem sabut distingir-la.

Quan voten els cansats

Acabat el recompte de les eleccions a Extremadura, em resulta impossible no fer aquesta reflexió. Cada convocatòria electoral sembla confirmar una intuïció incòmoda: no decideix només qui vota, sinó sobretot qui es queda a casa. I gairebé sempre, quan la participació cau, el resultat és previsible. No perquè la dreta convença més, sinó perquè la dreta hi és. Sempre.

Hi ha un vot que s’assembla a un ritual. Un gest repetit, sense entusiasme, però sense dubte. Un vot que no pregunta si val la pena, perquè ja ha decidit que el risc és no fer-lo. Aquest vot és disciplinat no per virtut cívica, sinó per posició: defensa allò que percep com a estable, com a propi, com a amenaçat. Quan el món trontolla, no es pregunta què podria ser millor; es pregunta què pot perdre. I surt de casa.

El vot progressista, en canvi, s’assembla més a una aposta moral. Necessita creure que l’esforç servirà per a alguna cosa. Que la papereta tindrà un efecte visible en la vida real. Quan aquesta promesa es debilita —per decepció, per cansament, per precarietat—, el vot no es transforma en suport a l’altre bàndol, sinó en silenci. I el silenci, en democràcia, no és neutral.

Qui no vota no desapareix. Deixa espai.

La dreta no necessita entusiasme; li basta la constància. L’esquerra, en canvi, depén d’una energia fràgil: la confiança. I la confiança s’esgota ràpidament quan la vida pesa, quan els canvis són lents, quan la política sembla parlar un idioma alié. No és apatia; és fatiga. No és ignorància; és supervivència.

Per això l’abstenció té un biaix social i polític. No perquè els qui s’abstenen no entenguen el que passa, sinó perquè sovint són els qui més ho pateixen. Els qui viuen amb horaris trencats, expectatives baixes i promeses acumulades. Els qui han aprés que el sistema sempre funciona, però no sempre per a ells.

Quan vota poca gent, guanya l’ordre existent. Quan vota molta gent, apareix la possibilitat del canvi.

Aquesta és una veritat incòmoda que no s’arregla amb consignes ni amb moralismes. Es resol només d’una manera: tornant a fer creïble la política. Tornant-la habitable. Tornant-la propera. Tornant-la digna del temps i de l’esforç dels qui ja van cansats.

Perquè el problema no és que la dreta siga disciplinada. El problema és que hem convertit l’esperança en una cosa massa feixuga per sostenir-la cada quatre anys.

I quan l’esperança pesa, la rutina governa.

La boira dicta sentència

Hi ha resolucions judicials que arriben com un aldarull, com un colp net sobre la taula que imposa una veritat sense fissures. I n’hi ha d’altres que s’insinuen amb un tremolor més subtil, com si el tribunal que les dicta avancés entre bancs de boira, obligat a fer passes curtes, a palpar el camí amb la punta dels dits. La condemna al fiscal general de l’Estat pertany a aquest segon grup: una sentència que vol ser precisa, però neix d’una imprecisió que l’acompanya com una ombra que el sol no arriba a dissipar.

La democràcia es fonamenta, en part, en aquesta confiança: que els tribunals suprems, quan parlen, ho fan amb la gravetat de qui coneix que cada paraula pot inclinar el pes de la balança col·lectiva. Però quan la narració judicial es construeix sobre absències —sobre allò que no es pot demostrar, sobre allò que es presumeix, sobre allò que “hauria pogut ser”— la ciutadania comença a preguntar-se si la veu que escolta és la del dret o la del rumor.

La sentència contra el Fiscal General no acredita un autor; insinua una proximitat. No localitza una mà; dibuixa un entorn. No prova la filtració; imagina la trajectòria possible del missatge. El tribunal diu que el delicte s’ha comés, però la figura que l’ha comés continua dissolta, com si algú hagués caminat per un desert i només n’hagués deixat les petjades. I, malgrat això, les petjades s’atribueixen a un sol caminant, encara que ningú no l’haja vist.

Aquesta manera de condemnar —per aproximació, per ecos, per geometria circumstancial— té conseqüències que van més enllà del cas concret. Perquè quan la justícia es permet aquest tipus de vol, quan substitueix el pes de la prova per la seducció del relat, trenca un principi que és més que jurídic: és un principi democràtic. La precisió en el dret penal no és una delicadesa tècnica; és el pacte que ens protegeix a tots del poder.

Quan un tribunal escriu que “algú de l’entorn immediat” va actuar, però no pot dir qui, i tot seguit conclou que el responsable és el cap d’aquell entorn, està fent una operació més pròpia de la mitologia que no pas del dret. La figura de l’“algú” sense rostre —aquesta presència espectral que recorre la sentència— funciona com un fantasma justificatiu. No sabem qui és, però sabem què ha fet. No podem provar-ho, però podem condemnar-ne un altre.

Això és una llosa pesada per a la democràcia. No perquè el condemnat siga una figura rellevant —això, en el fons, és secundari— sinó perquè el tribunal que condemna s’exposa a perdre la seua autoritat moral. I quan un Tribunal Suprem perd aquesta autoritat, no fa defallir només una institució: s’esquerda una peça essencial del sistema.

Els tribunals no viuen només de lleis; viuen de fe civil. Quan la ciutadania percep que una sentència s’ha estés damunt d’un terreny incert, que la boira pesa més que la llum, que la inferència supera la prova, aquesta fe comença a erosionar-se. I amb ella, la capacitat del sistema de sostenir la confiança pública.

Les democràcies no moren per grans ruptures: moren per desgast, per un degoteig lent de desconfiança. Una sentència imprecisa aquí, un procediment opac allà, un vot particular que apunta a conjectures més que a certeses… I el mapa institucional comença a perdre definició, com un dibuix traçat amb carbonet i fregat per la mà del temps.

Hi ha qui diu que exagerem, que un sol cas no altera l’arquitectura institucional. Però la història ens ensenya una altra cosa: que els edificis més sòlids s’ensorren quan les seues bigues mestres perden, no la forma, sinó la confiança. I la confiança es perd amb silencis, amb ombres, amb sentències que volen ser far i acaben essent espelmes tremoloses.

El Tribunal Suprem pot imposar una pena, pot redactar una resolució impecable en la forma, pot vestir-se d’autoritat. Però si no pot dissipar el dubte que ell mateix ha creat, aleshores la seua veu ja no és la del jutge que il·lumina, sinó la del jutge que projecta ombres. I això no és una qüestió tècnica: és una qüestió democràtica.

La precisió no és un luxe de juristes; és l’última frontera que protegeix la llibertat. Quan la boira dicta sentència, tots hi perdem una mica. I potser per això cal recordar que, de vegades, el veritable perill no és allò que el tribunal condemna, sinó allò que deixa sense definir.

Algú s’ha encegat amb la resplendor

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d’“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell.

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte.

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d’aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai.

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d’allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà.

Gegant

Dirigida per @josep_maria_mestres i inspirada en fets reals, #Gegant, obra de Mark Rosenblatt ens ofereix un retrat de l’escriptor Roald Dahl, autor d’èxits com Matilda, Charlie i la fàbrica de Xocolata i Les bruixes. L’acció s’origina a partir d’una crítica polèmica que va escriure per al Literary Review arran de la publicació del llibre “Déu va plorar” (un llibre il·lustrat que mostra la invasió del Líban per part d’Israel), on Dahl fa una mena de discurs cru i antisemita que posa en perill la publicació i la distribució de la seua obra, tant a Anglaterra com als Estats Units. L’acció transcorre a Gipsy House, la residència de Roald Dahl, durant una tarda de l’estiu de 1983, on el seu editor anglés acompanyat d’una representant de l’editorial americana, miren d’apaivagar d’alguna manera el desastre editorial que pot suposar mantenir aquelles afirmacions que han encés, especialment, el públic jueu.

Durant dues hores i mitja assistim a un debat dialèctic, marcat per la càustica de l’escriptor anglés i la prudència de la resta de personatges que —sense defugir l’humor—, ofereixen opinions entre el raonament i el prejudici. Amb un Josep Maria Pou interpretant un paper que sembla fet a mida, tant per l’alçada del personatge original, com per la resta de l’arquitectura dramàtica que cal posar en escena.

M’agradaria destacar —sense per això desmeréixer ningú— el treball de l’actriu @claudiabenitocomas, que interpreta a la directora de vendes americana Jessie Stone i que és capaç de fer-nos sentir, fins i tot, la tensió i la incomoditat d’aquella trobada a través d’una coreografia de gestos que dibuixen l’opressió creixent que la situació va acumulant.

Un goig de representació que va posar dempeus, en acabar, a tot l’auditori i que podeu veure al @teatreromea en el marc del @grecfestivalbcn

Loop

La @salaflyhard de Barcelona és un espai de petit format on tens la sensació que ets perillosament (sobretot per als actors) a dintre de l’obra que s’interpreta.

La història comença amb una filla que aquella mateixa nit marxa a Tasmània a la recerca de noves oportunitats, aprofitant la coneixença i les promeses d’un noi que ha conegut d’allà mateix i amb la força de la joventut que tot ho atropella. Un repte que exposarà davant d’un pare, escultor, capficat en un impossible de bust— metàfora perfecta— que ha mirat tota la vida de definir i amb la motxilla plena d’experiències que necessita discursejar per previndre-la dels possibles fracassos. Un combat dialèctic que posa a prova l’estima o, si més no, la ratifica en l’aparent desavinença.

L’abisme generacional entre pares i fills. Els recursos del bagatge viscut que sembla que s’han de posar en evidència davant els riscos que creiem que pren la descendència. Aquella joventut que vam recórrer i que ara, amb tota la distància, ens pareix un camí de mines que hem d’estalviar amb un mapa que ja no serveix, però que, així i tot, volem cartografiar sense ni permís, ni ajut.

La història té tants apunts en els quals ens podem trobar tan representats que arriba un moment que, quan rius o plores —perquè rius i plores a parts iguals— és de tu mateix de qui et rius o de qui sents certa pena. Del fill que vas ser davant els pares que oprimien els teus desitjos d’esperança (o això pensaves), i del pare que ara ets, i que mai no en té prou col·locant arguments, amb el convenciment que així sí que estructura correctament la bastida que recolzarà l’aventura.
Amb flashbacks que s’interposen per evidenciar el passat que, a poc a poc, es mimetitza en el present representat fins al punt que ja no calen recursos escènics concrets —el canvi de llums— per adonar-se que som en un altre moment, i que els personatges (només dos a l’escenari) són altres, però vivint idèntiques situacions i diàlegs ben semblants.

Així va LOOP, la repetició infinita, el bucle. Madaula i @julia.genis es desafien amb allò que volen arribar i el que va ser. Amb un domini de la interpretació que fa que la versemblança que exposen et traspasse l’ànima.

La senyora Dalloway

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d’aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l’ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat.

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s’imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs.

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.

Els nens són reis

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d’un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l’era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L’èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal.

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres—els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m’agrada” per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

Zoo City

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l’apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d’una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d’una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l’orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l’aquí i l’ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l’hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l’energia pura i el caos.

L’any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.