No sempre el dolor és la veu que crida. És alguna cosa més fonda, que habita el cos. Ahir, de sobte, el dit del mig de la mà dreta va començar a fer-me mal com si hagués rebut un cop. No hi ha record del traumatisme, cap causa, cap gest ni accident, així que deduïsc que forma part d’una nova fita en el recorregut del patiment. Només el dolor, net, aïllat, una petita afirmació del cos en el silenci del dia. I després, una línia invisible –una vibració– que neix al coll, travessa el muscle dret i descendeix fins a aquell punt concret de la mà. No és un trajecte lineal, anatòmic. És una mena de revelació. Durant uns instants, sent aquesta connexió amb una claredat estranya. Alguna cosa dins meu s’encén i assenyala: és per ací. Algú encén els llums d’un passadís que em recorre l’interior del braç i arriba a l’extrem per tocar-me amb la seua navalla freda. Tot de fiblades que apareixen i s’esvaeixen, com si l’hoste avancés a les palpentes i cada vegada que fa contacte amb les parets del recorregut, em fereix. El dolor és, llavors, una constel·lació. No és tant un patiment continu com una sèrie d’irrupcions breus, gairebé amb intel·ligència pròpia, que es manifesten quan el meu cos mira de moure’s d’una manera concreta. L’hoste està aprenent dels meus gestos i sap, així on col·locar-me millor els seus punts de turment. Amb ell, jo també comence a aprendre, lentament, els límits de la meua pròpia anatomia. Vaig alentint els avenços. Passes curtes. Gestos que elimine, definitivament. Avui –ara mateix– el dolor és una mena de rastre que ensume, mentre mire d’evitar-lo. És un nou llenguatge. Sense paraules, però no exempt de sentit. El cos no explica, indica. No argumenta, assenyala. I jo deixe de viure en la il·lusió d’una continuïtat silenciosa i comence a percebre aquestes interrupcions com petites esquerdes que em desfan, van podrint-me l’espera. El dolor no només fa mal. També m’orienta. Decideix el trajecte. M’empresona la ruta del viure. Habita aquesta casa malmesa que soc i que trasllade sense esma a cada racó de l’habitatge comú. Em fa viure la crueltat d’un món que s’ofereix constantment i jo aprenc, a poc a poc, a renunciar a prendre’l.
filant prim 