La nit s’allarga com si no tinguera fons. No hi ha un moment en què puga dir: ara sí. Només fragments, estones esberlades que no arriben mai a cosir-se. Tanque els ulls i espere. Però esperar no serveix de res. Ell no necessita que el cride. Sap on soc. Sempre ho sap. Es mou dins meu amb una paciència estranya, com si tinguera tot el temps del món. Intente quedar-me immòbil, no provocar-lo, no donar-li motius. Però el cos no sap estar quiet tant de temps. Busca, prova, s’ajusta. I en aquest gest mínim, en aquest desplaçament gairebé invisible, el dolor es desperta. No és un crit. No és un cop sec. És una presència que s’imposa, que ho ocupa tot, que no deixa espai per a res més. Ni pensament, ni descans, ni oblit. Mire la fosca i no m’acull. Només hi soc jo, alerta, amb ell. Comptant intervals que no passen, esperant un descans que no arriba. I el més dur és saber que tornarà a passar. Que cada nit és aquesta mateixa nit.
filant prim 