Foto de RDNE Stock project.
El cansament que arrossegue no ve solament del cos, sinó de la certesa creixent que ningú no arriba. Que el temps va passant i que, en lloc d’avançar, m’enfonse lentament en aquesta espera sense rostre. No és el dolor –persistent, com una remor que no s’apaga–, sinó l’abatiment. Des de juliol de 2024 espere. Espere una mirada especialitzada que pose nom al que em passa i dibuixe un camí. Però el sistema no mira. El sistema acumula. Llistes, terminis, silencis. I el meu cos, que no entén de burocràcies, continua traçant les seues fiblades de dolor en la geografia del meu patiment. El metge de capçalera és l’única veu humana que ha parlat dins d’aquesta monolítica maquinària. Em va donar la baixa, no com una concessió, sinó com una evidència. No estava en condicions de treballar. Però aquesta decisió s’ha convertit en una xifra més dins d’un relat que parla d’excessos, d’abusos, d’un sistema que diuen tensat per la irresponsabilitat dels seus usuaris. Però en quin moment el dolor esdevé sospita? Quan la negligència és flagrant, capgirar el relat per culpabilitzar la ciutadania, és la norma. Quan no s’arriba, per mancances en la capacitat de gestió, en la inversió de recursos, és més fàcil, més barat, criminalitzar l’exigència d’un dret, com la salut.
He intentat avançar pel meu compte. He entrat en la sanitat privada com qui busca una clivella en un mur. I n’he tret alguna cosa: proves, indicis, una certa forma de veritat. Però també un límit molt clar. Diagnosticar potser és possible; tractar, no. El preu econòmic que exigeix és insuportable. I aleshores tornes a la casella de sortida, però amb més consciència. Saps més, però pots menys. És una forma estranya d’expulsió: primer del temps —perquè esperes—, després del sistema —perquè no arribes—, i finalment d’un mateix, perquè comences a dubtar si allò que et passa té prou legitimitat per a meréixer atenció.
Hi ha una paradoxa cruel en tot això. Si continues treballant, empitjores. Si no treballes, formes part del problema. No hi ha lloc habitable dins d’aquesta lògica. Només un equilibri fràgil entre resistir i justificar-se. I potser és això el més inquietant: no la manca de recursos, ni tan sols la lentitud, sinó el desplaçament. El moment en què el sistema deixa de preguntar-se per què emmalalteix la gent i comença a preguntar-se per què s’aturen. Quan un dret necessita ser justificat, ja ha començat a perdre’s. I, tanmateix, el meu cos continua. Fidel, obstinat. Com si encara n’estigués convençut que, en algun punt, algú el mirarà de veritat.
filant prim 