Governar és triar: entre el soroll i l’estructura

Foto de Pixabay.

Hi ha una idea que cal deixar clara d’entrada, sense embuts: el que vivim en matèria de mobilitat, territori i transport no és fruit de la fatalitat ni d’una complexitat insuperable. És, simplement, una qüestió de voluntat política. O, més exactament, de la seua absència.

Quan l’administració opta per abaixar límits de velocitat i multiplicar radars a l’AP-7 com a resposta al col·lapse del transport pesat, no està resolent res. Està administrant el problema. I ho fa de la manera més simple, més visible i més rendible a curt termini: sancionant. El que no fa és plantejar-se per què hem arribat fins ací ni quina mena de país volem d’aquí a vint o trenta anys.

Aquesta manera de governar no és casual. Forma part d’un patró molt més ampli.

Vivim sota una política que ha substituït el projecte pel gest, la planificació pel titular, la transformació lenta per l’impacte immediat. Grans actes, esdeveniments constants, promoció turística sense límits, fotos, inauguracions, rèdits ràpids. Tot allò que permet dir “això genera economia” sense preguntar-se quina economia, per a qui i a quin preu.

El turisme s’ha convertit en la coartada perfecta. Un teixit fràgil, estacional i sovint precaritzador que serveix per a maquillar la manca d’un model productiu sòlid. Mentrestant, les ciutats es degraden, el paisatge es banalitza, la convivència urbana es tensiona i les infraestructures es posen al límit. I quan col·lapsen, la resposta torna a ser la mateixa: control, restricció, sanció.

No hi ha una mirada sistèmica. Només pedaços.

L’AP-7 és molt més que una autopista saturada de camions. És una metàfora perfecta del país: tot hi passa perquè no hi ha alternatives. Mercaderies, turisme, trànsit internacional, transport local. Ho concentrem tot en un mateix eix i després ens sorprenem del col·lapse.

La pregunta clau és senzilla: si realment es vol reduir el transport pesat per carretera, on és l’alternativa ferroviària?

No parlem de futurismes ni d’utopies. Parlem d’allò que ja funciona a mitja Europa: mercaderies que viatgen majoritàriament en tren, amb el camió relegat a l’últim tram. Parlem de terminals intermodals, de fiabilitat logística, de planificació territorial. Parlem de decisions que requereixen inversió, consens i temps. Exactament el que la política actual evita.

Davant la manca de model, l’administració recorre sempre al mateix mecanisme: traslladar la responsabilitat a l’usuari.

Si hi ha massa camions, abaixem la velocitat. Si hi ha contaminació, prohibim circular. Si hi ha col·lapse, posem radars.

El ciutadà esdevé el problema, mai la víctima d’un sistema mal dissenyat. No se li ofereixen alternatives reals; se li exigeix adaptació. I si no ho fa, se’l multa. Aquesta lògica no construeix civisme, construeix desafecció.

Cal dir-ho clarament: les solucions estan sobre la taula des de fa dècades. Un ferrocarril de mercaderies competitiu, fiable i prioritari. Terminals intermodals ben connectades, repartides pel territori. Incentius econòmics reals per a les empreses que abandonen el camió en trajectes llargs. Fiscalitat ambiental justa, que faça visible el cost real del transport per carretera. Planificació territorial integrada, que no concentre tota la pressió en els mateixos corredors. Governança estable, amb acords que superen el cicle electoral.

Tot això és possible. El que no és possible és fer-ho sense renunciar al rèdit immediat, sense tocar interessos, sense explicar a la ciutadania que alguns canvis requereixen temps.

El problema no és tècnic. És polític i moral.

Cal coratge per a dir que no tot pot passar per la carretera. Per a limitar el creixement turístic quan degrada la vida urbana. Per a invertir en allò que no dona titulars ràpids. Cal coratge per a governar pensant en el país que vindrà, no en la foto de demà.

Sense aquest coratge, continuarem atrapats en la mateixa dinàmica: col·lapse, sanció, malestar, desafecció. I una sensació creixent que l’administració no lidera, només gestiona el deteriorament.

Res del que passa és inevitable. Ni el col·lapse de l’AP-7, ni la dependència del camió, ni la turistificació excessiva, ni la política del radar com a resposta universal.

Tot és una qüestió de voluntat política. De triar entre el soroll i l’estructura. Entre el curt termini i el futur. Entre governar o simplement administrar. I aquesta tria, encara que alguns vulguen amagar-ho, té responsables concrets.