Foto de Yan Krukau.
En peces anteriors hem parlat de les ràtios, de la manca de personal, de la burocràcia que devora el temps docent i d’una xarxa de serveis externs que arriba tard o no arriba i deixa mestres i alumnes esperant infructuosament en l’andana de l’educació. Però hi ha una pregunta que queda flotant i que costa formular en veu alta: com estem formant els futurs mestres que hauran d’afrontar tot això?
Perquè el problema estructural de l’educació no comença a l’escola. Comença abans. A les facultats.
El sistema educatiu arrossega una contradicció molt greu: exigeix als mestres que siguen professionals altament qualificats, amb competències pedagògiques, emocionals, culturals i socials molt complexes, però no garanteix que la formació inicial estiga a l’altura d’aquesta exigència.
Perquè aquesta formació continua pensada, massa sovint, per a una escola que ja no existeix. Una escola ordenada, homogènia, previsible. Una escola on els conflictes són excepcionals, la diversitat és manejable i el mestre pot dedicar-se, amb certa calma, a ensenyar.
Però quan els docents novells arriben a centres de màxima complexitat, el xoc és brutal. No perquè els falte vocació. No perquè no vulguen fer-ho bé. Si no perquè ningú els ha preparat per a la realitat que hi trobaran.
Molts estudiants de magisteri arriben a l’aula universitària amb una idea idealitzada, abstracta o directament naïf de què és fer de mestre. Han fet poques pràctiques reals abans del final de la carrera. Les pràctiques, sovint, són curtes i poc immersives. No s’afronten prou situacions límit: conflicte, diversitat extrema, pobresa, desestructuració familiar, manca de recursos, pressió administrativa constant. Es parla molt de teoria pedagògica i poc del dia a dia real d’un centre de màxima complexitat.
Quan el futur mestre entra per primera vegada en una aula així, no entra a aprendre. Entra a resistir. I el sistema, una vegada més, actua com si això fora un problema individual i no estructural.
Hi ha una altra qüestió que costa encara més de dir, però que molts companys docents compartim en privat: el nivell cultural amb què arriben. Cada vegada es presenten a les escoles de magisteri estudiants amb un bagatge cultural molt fràgil: poc hàbit lector, dificultats serioses d’expressió escrita, escasses experiències culturals i una relació pobra amb la llengua.
Siguem clars, això no és elitisme. És responsabilitat professional.
Perquè no es pot despertar el gust per la lectura si no s’ha llegit, ni es pot ensenyar a estimar la llengua si no s’ha viscut com a espai de sentit, ni es pot avivar curiositat cultural si un mateix no ha tingut accés real a la cultura.
L’escola pot fer molt, però no pot ser l’únic lloc on es corregeixen totes les mancances acumulades del sistema.
No és culpa dels futurs mestres. Això cal dir-ho clarament.
Els estudiants que arriben a magisteri no són els responsables d’aquesta situació. Són el resultat d’un sistema que ha anat rebaixant l’exigència acadèmica, que ha confós inclusió amb absència de rigor i que ha convertit els estudis de magisteri en una opció aparentment fàcil, quan en realitat haurien de ser una de les formacions més exigents del país.
Perquè la tasca que els espera ho és.
I després, paradoxalment, demanem a aquests professionals que sostinguen una escola cada vegada més complexa, amb menys recursos, menys suport i més responsabilitats.
Si ho mirem amb perspectiva, tot encaixa amb una lògica inquietant. Mestres formats lluny de la realitat. Centres sense prou recursos humans. Xarxes externes saturades. I alumnes que no reben atenció a temps
I al final, la responsabilitat sembla caure sempre sobre la mateixa esquena: la del docent a l’aula.
Potser ha arribat el moment de fer una pregunta incòmoda, però necessària: volem formar mestres per transformar l’escola real o per sostenir una ficció que ja no existeix?
Perquè sense una formació inicial exigent, arrelada al país i culturalment sòlida, tot el que ve després —plans, reformes, discursos— és paper mullat.
I l’escola, una vegada més, paga el preu.
filant prim 