La coartada de les xarxes

Foto de cottonbro studio.

Arran de la possible prohibició de l’ús de les xarxes socials fins als setze anys, comencen a circular arguments que, quan els sents o llegeixes, no saps si t’estan parlant des de la bona fe o des d’una ceguesa tan profunda que ja sembla directament fe: “Hi ha adolescents que només poden trobar gent com ells a través de les xarxes”.

I, de sobte, la frase sembla compassiva. Sensible. Inclusiva. Però si la mires amb una mica de calma, esdevé una confessió inquietant. Perquè no està descrivint un benefici de les xarxes. Està descrivint un fracàs col·lectiu.

Quan un adult diu que un menor necessita Instagram, TikTok o X per trobar persones que compartisquen la seua condició, el que està admetent, sense voler-ho, és que la família, l’escola, el barri, l’associacionisme, els serveis públics i la comunitat sencera no han sabut crear espais reals on aquell adolescent puga sentir-se reconegut sense haver d’entrar en un entorn dissenyat per captar la seua atenció i convertir-la en benefici econòmic.

Les xarxes no són comunitat. Les xarxes simulen comunitat.

I aquesta diferència, en un cervell de tretze anys, no és menor. És decisiva.

Perquè mentre l’adolescent creu que està trobant gent com ell, el que realment està passant és que un algoritme l’està classificant, perfilant i alimentant amb continguts que reforcen la seua vulnerabilitat. Perquè el model de negoci no és el benestar, sinó el temps de permanència.

Dir que un menor necessita les xarxes per construir la seua identitat és com dir que necessita un casino per aprendre probabilitat. Potser hi aprén alguna cosa, sí, però el cost és immens, invisible i profund.

Els indicadors de salut mental adolescent dels darrers deu anys no són una casualitat. Ansietat, depressió, autolesions, comparació corporal obsessiva, addicció dopamínica, assetjament digital. Tot això creix en paral·lel a la irrupció massiva de les xarxes en aquestes edats. I, malgrat això, el debat públic gira entorn de la por a “aïllar-los”. Com si no veiérem que, en realitat, el que fan les xarxes és aïllar-los dins d’una bombolla d’algoritme mentre els fan creure que estan connectats amb el món.

Hi ha una diferència enorme entre trobar algú que t’entén i ser conduït cap a continguts que et retenen perquè exploten allò que et fa més fràgil. El segon no és comunitat. És explotació de la vulnerabilitat.

Quan algú defensa que sense xarxes hi ha adolescents —LGTBI, neurodivergents, amb interessos minoritaris— que no trobaran mai ningú com ells, el que diu, en el fons, és una frase molt més dura del que sembla: “Com que la societat adulta no ha sabut oferir espais segurs, els deixem entrar en un entorn que els farà mal, però almenys allà no se sentiran sols.” 

Això no és una defensa de les xarxes. És una renúncia pedagògica de dimensions gegantines. És acceptar que l’espai natural de socialització dels adolescents siga un entorn dissenyat per maximitzar la dependència. I encara pitjor: és convertir aquesta dependència en coartada moral.

La prohibició de l’ús de xarxes abans dels setze anys no és una restricció de llibertat. És una mesura de salut pública davant d’una indústria que viu de la fragilitat psicològica de qui encara no té les eines per protegir-se’n.

Com va passar amb el tabac en espais públics, com va passar amb l’alcohol en menors, com hauria de passar amb qualsevol entorn que sabem que genera dany abans que maduresa.

Però el debat, una vegada més, està girat del revés. Parlem de la necessitat de connexió identitària, quan el que hauríem d’estar discutint és la necessitat de protecció cognitiva i emocional en una etapa on la identitat encara s’està construint.

La frase que tant circula —“sense xarxes no podran trobar gent com ells”— no parla de tecnologia. Parla de nosaltres. Parla del buit que hem deixat, dels espais que no hem sabut construir i de la comunitat que hem deixat d’exercir. I, potser per això, és tan incòmoda.

Perquè en lloc d’obligar-nos a reparar el món real, ens permet justificar que els adolescents busquen refugi en un món virtual que els cobrarà un preu altíssim per cada minut de consol que els ofereix.

Potser el veritable debat no és si els menors poden viure sense xarxes. Potser el debat és si nosaltres, com a adults, estem disposats a crear un món on no els hi faça falta.