Foto de Jonas Horsch.
Hi ha una línia molt fina —i molt perillosa— entre permetre i legitimar. El Parlament Europeu acollirà una cimera internacional de caràcter ultra amb participants que promouen el supremacisme i defensen la pena de mort per a persones homosexuals. La justificació és reglamentària: l’acte és convocat per Eurogrups reconeguts i, per tant, pot fer ús dels espais de la cambra. Legalment, tot quadra. Democràticament, no.
Aquest és el parany. Quan una institució democràtica invoca la neutralitat procedimental per rentar-se les mans del contingut, no és neutral: està cedint capital simbòlic. L’edifici, l’escenari, el segell. Tot això pesa. I pesa molt més que qualsevol nota a peu de pàgina sobre responsabilitats formals.
No es tracta de censura ni de silenciar dissidències. El pluralisme no obliga a allotjar discursos que neguen els drets humans. El pluralisme consisteix a garantir drets, no a posar-los en subhasta sota l’etiqueta de “debat”. Presentar com a discussió legítima allò que ataca la dignitat bàsica de col·lectius sencers és una perversió del llenguatge democràtic: és dir “llibertat d’expressió” quan el que es busca és blanqueig institucional.
La defensa habitual és coneguda: “el Parlament no organitza l’acte; només cedeix l’espai”. Però l’espai no és neutre. Les institucions no són sales de lloguer. Representen un pacte polític i moral construït després de dècades de consensos bàsics. Cedir l’espai és prestar legitimitat. I això té conseqüències.
Ho han advertit veus democràtiques diverses: permetre aquests actes és utilitzar el prestigi europeu per internacionalitzar una agenda que presenta els drets humans com a censura i les garanties democràtiques com a repressió ideològica. El mecanisme és vell: convertir la protecció dels vulnerables en “control”, i l’odi en “opinió”. Quan això entra als palaus de la democràcia, el dany no és anecdòtic; és estructural.
La democràcia no és només un conjunt de reglaments. És una responsabilitat. I la responsabilitat exigeix distingir entre tolerar la pluralitat i normalitzar l’odi. Hi ha discursos que no busquen discutir, sinó erosionar. No busquen convéncer, sinó deslegitimar. No busquen ampliar drets, sinó reduir-los.
Dir que “pot passar” no és el mateix que dir que “hauria de passar”. El primer és un fet administratiu. El segon és una decisió política. I confondre’ls és el camí més curt perquè la democràcia esdevinga escenografia: impecable per fora, buida per dins.
Les institucions europees no poden ser ingènues. La neutralitat, quan protegeix l’odi, deixa de ser virtut i esdevé complicitat per omissió. I una democràcia que presta sa casa a qui vol dinamitar els seus fonaments no és oberta; és vulnerable.La pregunta, al final, és senzilla: què protegeix la democràcia quan protegeix els seus espais? Si la resposta no són els drets humans, aleshores el reglament ha guanyat al projecte. I això, tard o d’hora, es paga car.
filant prim 