Foto de Nokoko Art.
És cert que, sempre que Rodalies col·lapsa, hi ha algú que diu: “si la gestió estigués en mans de la Generalitat, això no passaria.” I, al costat, la rèplica automàtica: “no és tan fàcil; canviar el gestor no arregla res.”
La segona frase té una part de raó. Però només una part. Perquè, si bé és cert que canviar el gestor com qui canvia una etiqueta no fa miracles, també és cert que la manera de gestionar sí que ho canvia tot. I, en aquest punt, hi ha una evidència que costa molt de discutir: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) funciona millor. I no ho dic com un eslògan, sinó com una vivència quotidiana, com una comparació inevitable que fa la gent que trepitja l’andana.
Quan un usuari de Rodalies sent que el seu tren pot desaparéixer del panell, que una incidència “puntual” pot durar dues hores, que la informació arriba tard i malament, que l’endemà tot tornarà a passar, el que viu no és un accident. És un sistema que va fatigat. Un sistema que ha normalitzat la precarietat com si fos l’oratge: avui toca ploure.
I, en canvi, quan puges a un tren d’FGC, tens la sensació contrària: que el servei no depén de la sort, sinó d’una rutina. Que el tren és una promesa modesta, però complida: passarà, arribarà, i ho farà amb una certa dignitat. Això no és casualitat. És gestió.
El debat polític tendeix a embrutar-ho tot, perquè ens obliga a triar bàndol abans de mirar els fets. Però els fets, en aquest cas, són d’una simplicitat gairebé ofensiva: quan una xarxa ferroviària es manté i es renova amb criteri, el servei és més fiable. I quan una xarxa acumula dècades de pedaços, retards, obres eternes i inversions que arriben tard o mal orientades, el servei es converteix en una loteria.
Rodalies no pateix perquè la gent es queixe massa. Pateix perquè la infraestructura és vella, saturada i fràgil, perquè qualsevol incidència es propaga com una taca d’oli, perquè hi ha massa punts crítics, massa dependències, massa línies al límit. I, sobretot, perquè hi ha una sensació —massa persistent— que Rodalies ha estat durant anys una cosa que es tolerava, no una cosa que es cuidava.
La pregunta real, per tant, no és si “Catalunya ho faria millor per orgull nacional”, sinó aquesta: què passa quan el govern que en depén té incentius directes per fer-ho bé, i la capacitat real per fer-ho?
FGC no és perfecte, però és una prova que el país sap fer-ho, un exemple claríssim d’una cultura de servei diferent: més exigent, més orientada a l’usuari, més estable en el temps. I això, en transport públic, és gairebé tot. I s’ha construït una reputació: la de ser el tren que normalment funciona. I en una societat moderna, això no hauria de ser una excepció admirable, sinó el mínim.
Per això, quan algú diu que Rodalies milloraria amb una gestió com la d’FGC, no està fent poesia. Està fent una hipòtesi raonable: si en un mateix territori hi ha una operadora que manté un nivell alt de fiabilitat, vol dir que el problema no és cultural, ni inevitable, ni genètic. El problema és de governança i d’inversió.
I això ens porta a una idea que fa por dir en veu alta perquè és massa simple: si s’ha pogut fer bé en una part, es pot fer millor en el conjunt.
Ara bé: ningú no hauria de vendre el traspàs com si fos un conjur. Perquè un canvi de gestió només servirà si va acompanyat del que realment importa: pressupost sostingut, renovació planificada, manteniment preventiu (no només reactiu), control real de la infraestructura i responsabilitat política directa i mesurable.
El que no pot ser és continuar amb un sistema on tothom té una part del comandament, però ningú n’assumeix del tot el cost, la culpa i la urgència. Rodalies necessita una direcció clara i un compromís llarg. Necessita deixar de ser un problema administratiu i convertir-se en una prioritat de país.
Perquè al final, el que està en joc no és una batalla d’estructures. És una cosa molt més humana: el dret a arribar a casa sense por. El dret a no viure el transport públic com una ruleta russa. El dret a no haver d’explicar a la feina que “el tren” és una excusa, quan en realitat és una condemna.
Quan Rodalies falla, no falla només una línia. Falla la confiança. I un país sense confiança en el seu dia a dia és un país cansat.
Per això, sí: tenir Rodalies sota una gestió comparable a la d’FGC no garanteix la perfecció, però sí que justifica l’esperança. No perquè “nosaltres som millors”, sinó perquè ja hem vist què passa quan el tren és tractat com el que és: una columna vertebral del territori.
I perquè, sincerament, ja hem esperat prou.
filant prim 