Ni el llenguatge presumiblement diplomàtic pot amagar una obscenitat com aquesta. Abans, com a mínim, la violència es disfressava sota una mena de decència hipòcrita, com ara “procés de pau”, “mediació” o “full de ruta”. Ara ni això. Només cal presentar la idea rere el somriure assajat d’un fòrum econòmic i pantalles plenes de renders brillants, que fan basarda: convertir Gaza en un projecte immobiliari. Com si el dolor fos una oportunitat, el genocidi un solar i les runes una invitació a fer negoci.
I el pitjor és que ens ho venen com si fos reconstrucció, ajuda i pau, quan no és altra cosa que abús de poder i humiliació planificada.
El mecanisme d’aquesta proposta ha estat ben simple. Primer no deixes pedra sobre pedra –destruint o deixant que destruïsquen– i després et presentes com a salvador. És el mateix vell guió de sempre, però amb corbata i PowerPoint.
El món ha vist imatges que pensàvem ja impossibles: hospitals rebentats, famílies senceres aniquilades, infants amb ulls de mirada envellida, mares trencades buscant fills entre pols i ossos. Hem assistit al directe d’un poble tancat, castigat, reduït a la condició del sadisme d’un “Gran Germà” televisiu per veure fins on poden resistir, quant de temps, amb quina dignitat.
I quan encara ressonen els crits entre els enderrocs d’aquella terra assolada, quan encara hi ha gent sota els edificis esfondrats, quan encara hi ha ferides obertes que supuren història i sang, arriba la proposta: “Ara reconstruirem”. Quan el que volen dir en realitat és ara decidirem nosaltres què ha de ser Gaza.
Doncs, no. Això no és reconstruir. Reconstruir no és aixecar edificis, és restituir vides. És tornar drets, sobirania. És reparar una injustícia. Quan una proposta parla de “turisme”, “litoral”, “zones econòmiques”, “torres modernes”, i no posa sobre la taula idees com retorn, llibertat, dignitat, reparació i justícia, no és un pla humanitari. És colonialisme amb logotip.
Aquesta és la trampa més repugnant: fer creure que tot això és “pel bé dels palestins”. Però qualsevol persona que conserve un mínim de lucidesa sap que això no va d’ells. Va del mapa, del control, del relat. Els han tractat com un obstacle urbanístic, una variable incòmoda, un problema de gestió. Com un inconvenient que calia reubicar, una massa humana que calia administrar, una realitat molesta quan tocava fer negocis.
El projecte és indecent perquè neix d’una premissa indecent: que el futur d’un poble pot ser decidit per altres.
I això és el que fa mal de veritat. No només la destrucció, sinó el missatge: “Després de tot el que heu patit, encara us traurem fins i tot el dret a imaginar-vos.”
No hi ha reconstrucció possible, si els legítims habitants no són el centre. No com un decorat, no com una excusa, no com una foto de campanya. El centre. Però el que s’insinua en aquesta mena d’agendes és exactament el contrari, que el poble palestí és prescindible. I això és el que converteix la proposta en una agressió política i moral. Perquè el que s’està plantejant, en el fons, és una “solució” que no resol res: una solució que consisteix a fer desaparéixer el problema canviant-lo de lloc.
No vull fer comparacions fàcils. Però la història és la història, i el nazisme va ser una monstruositat industrial d’extermini. I hi ha patrons que la consciència reconeix amb terror: la deshumanització, la fredor burocràtica, la idea que la gent pot ser “reubicada”, “administrada”, “desplaçada” com qui mou peces d’un tauler.
En les línies rectes dels plànols traçats, on apareixen els vidres, el blau mediterrani i el turisme, també podem llegir la pornografia del futur. Un futur construït sobre la negació del present. I això és el que fa que, tot plegat, siga tan humiliant, que el dolor real és desplaçat per una maqueta.
Com d’inevitable és aquesta pregunta: què ens queda de la nostra condició humana? Què hi ha de la nostra capacitat per horroritzar-nos? Què queda que encara ens faça mal? On és aquella part de nosaltres que no accepta que el patiment es convertisca en oportunitat, que deixa que les ruïnes siguen un negoci, que permeta que la derrota, persecució i aniquilació d’un poble acabe convertint-se en un projecte immobiliari a la seu de Davos?
Clar i ras. En moments així, la neutralitat ja no és prudència. És covardia. Perquè no estem davant d’un “pla discutible”. Estem davant d’un precedent monstruós: si es normalitza que una potència puga presentar en un fòrum d’elit el redisseny d’un territori devastat —sense sobirania, sense consentiment, sense justícia— llavors el món està acceptant una idea aterridora: que el dret internacional és un decorat, i que el poder de la força és qui reparteix el futur.
Hem vist que hi ha qui proposa el pragmatisme com a solució, que cal reconstruir “com siga”, que és l’única manera d’evitar més guerra. Però no ens enganyem. El pragmatisme, quan renuncia a la dignitat, es converteix en col·laboracionisme. I la reconstrucció no pot fer-se a qualsevol preu, perquè aquesta és una ocupació, una expulsió, una neteja política sota tones de vernís econòmic. Així tampoc evitem cap guerra. Ans al contrari, és la manera de preparar la següent. Perquè no hi ha pau sense justícia, ni futur sense dignitat.
I ací és on el paper del Canadà resulta tan incomprensible i, alhora, tan revelador. El Canadà, ho hem pogut comprovar no fa gaire, s’ha construït una imatge internacional de país civilitzat, de defensor dels drets humans, de veu moderada, de diplomàcia amable. Però si participa en una estructura que exclou el subjecte palestí i legitima una reconstrucció sense sobirania, el que fa no és “ajudar”: el que fa és donar cobertura moral, blanquejar la ignomínia.
I això és molt greu, perquè la història no recorda els que “van intentar moderar-ho des de dins”. La història recorda els que van dir no quan calia dir no. Quan un pla naix humiliant, participar-hi és embrutar-se. I si el Canadà entra en aquest joc, haurà triat la comoditat geopolítica per damunt de la coherència. Haurà triat la cadira del consell per damunt de la veu del poble.
Som davant d’un crim moral. Perquè Gaza no necessita ser la Riviera. Gaza necessita ser Gaza. Amb els seus habitants. Amb la seua memòria. Amb el seu dret a existir.
No es pot reconstruir si abans no reconeixes que aquella casa era d’algú, si abans no reconeixes que aquella ciutat ha estat destruïda per un crim, si abans no reconeixes que aquell poble ha estat deshumanitzat.
El que s’està proposant no és un projecte de vida. És una operació de poder. I cal dir-ho clar, perquè ja n’hi ha prou de metàfores i d’eufemismes: és saqueig, imposició, administració humiliant de la desfeta. I si el món hi participa, no estarà ajudant Gaza. Estarà ajudant a enterrar-la per segona vegada. La primera sota les bombes. La segona sota els plànols.
filant prim 