Julio Iglesias

Se n’està parlant molt, d’aquest “senyor”. I més que se’n parlarà, encara. I no tot serà ni clarificador ni edificant. No sé si amb aquesta entrada afegiré alguna cosa diferent, la meua intenció és aquesta. Però hi ha coses que s’han de dir. Per responsabilitat. No per condemnar, no per sumar-nos al soroll, sinó per posar context, memòria i criteri enmig d’una allau de reaccions previsibles.

En els darrers dies, una investigació periodística ha tornat a situar Julio Iglesias en el centre del debat públic. No entraré en el terreny que correspon als jutjats. No em toca dictar sentències ni substituir el treball de la justícia. Però sí que em correspon —com a ciutadà— interrogar el relat que durant dècades hem construït i protegit al voltant d’algunes figures públiques.

Perquè el problema no és només un home. El problema és tot allò que l’ha fet possible.

Durant anys, Iglesias ha estat presentat com una icona d’èxit, virilitat i seducció. Un model de masculinitat celebrat sense fissures, on la insistència es confonia amb encant, la superioritat amb carisma i la cosificació amb normalitat. Moltes de les seues actituds públiques, observades amb ulls d’avui, resulten com a mínim inquietants. Però aleshores no ho semblaven. I aquesta és la pregunta incòmoda: per què no ho eren?

Potser perquè l’èxit, quan és massiu, genera una forma d’immunitat moral. O perquè ens hem acostumat a separar l’obra de la persona només quan ens convé. O potser perquè hi ha homes als quals la societat sempre ha estat disposada a perdonar-los més que a sentir les veus que quedaven fora del focus.

Aquesta indulgència no ha estat només cultural. També ha estat política. Recorde perfectament com governs autonòmics, com el valencià en temps d’Eduardo Zaplana, van destinar quantitats indecents de diners públics a contractes de promoció que no van revertir en cap benefici real per a la ciutadania. Operacions d’imatge buides, sense retorn, pensades més per lluir noms que per construir país. La promoció va brillar per la seua absència; els comptes privats, no tant.

I ara, quan el mite trontolla, no sorprén veure qui corre a defensar-lo. Figures com Isabel Díaz Ayuso o José Luis Martínez-Almeida no perden l’ocasió de tancar files. No defensen només una persona concreta: defensen un model simbòlic, una manera antiga d’entendre el poder, l’autoritat i la masculinitat. Defensen el dret a no revisar res, a no demanar-se res, a no rectificar mai.

El més preocupant, però, no és aquesta reacció. El més trist és constatar com encara aixequem monuments —reals o simbòlics— a figures de moral dubtosa, mentre ignorem sistemàticament aquelles persones que, sense focus ni aplaudiments, sostenen la societat amb el seu treball, la seua cura i el seu compromís quotidià.

Docents, sanitaris, treballadores de cures, activistes socials, científiques invisibilitzades, gent anònima que millora el món sense convertir-ho en espectacle. No omplin estadis, no venen discos, no donen titulars grandiloqüents. Però fan possible la vida en comú.

Potser ha arribat l’hora de revisar a qui celebrem i per què. No per venjança, no per puritanisme, sinó per salut democràtica. Per entendre que una societat madura no és la que protegeix els seus ídols a qualsevol preu, sinó la que és capaç de mirar-los de cara, amb ulls crítics, i decidir si realment mereixen el lloc que els hem atorgat.

Quan els mites cauen, no hauríem de preguntar-nos només què han fet ells. Hauríem de preguntar-nos què hem fet nosaltres per sostenir-los tant de temps.