Mal oratge per al tren

Foto de Kelly.

La constant de les anomalies en el tren de rodalia de Catalunya ha arribat fins a la tragèdia, afegint dos incidents que fins i tot han provocat la mort d’una persona. La via envaïda per un arbre caigut en un cas i, en l’altre, l’ensorrament d’una paret de contenció que, a més, deixa compromesa una important via de comunicació com és la transitada AP7. I, de sobte, allò que sempre havíem entés com un “problema de manteniment” deixa de ser només això. 

No és només “mala sort” ni una concatenació d’incidents aïllats. És el símptoma d’un sistema que ja anava just i que ara comença a treballar en condicions més dures del que estava pensat per suportar.

Per una banda, hi ha la fragilitat acumulada: infraestructures envellides, manteniment irregular, inversions que arriben tard o que es fan a pedaços, i una xarxa que funciona sovint al límit. Quan un servei així es troba amb una anomalia (un arbre, un talús que cedeix, una paret de contenció que s’ensorra), l’impacte no és petit: és un tall, una emergència, una cadena de retards, un col·lapse.

Però hi ha un altre factor que ho canvia tot, la meteorologia. Aquesta ja no és el “fons” estable sobre el qual vivíem, sinó un agent actiu, imprevisible i agressiu. El canvi climàtic no és només més calor a l’estiu o més pluges un dia concret. És una alteració de patrons: episodis més sobtats, més intensos, més difícils de gestionar. I això multiplica el risc en infraestructures que depenen del terreny, del drenatge, de la vegetació i de la contenció de talussos.

La nostra vida quotidiana, durant dècades, s’ha construït sobre una idea silenciosa: que el món és estable. Que hi ha estacions, que hi ha ritmes, que hi ha una normalitat climàtica que pot ser incòmoda, però que és previsible. Que els ponts aguanten, que els talussos no cedeixen, que els arbres no cauen sobre les vies cada dos per tres. I que, quan passa una desgràcia, és un accident. Una excepció.

Però comencem a descobrir —massa lentament— que potser ja no vivim en un món d’excepcions, sinó en un món de freqüències.

Un arbre que cau sobre una via no és només un arbre. És una alerta. És la combinació de sequera, debilitament del sòl, vents més agressius, canvis sobtats, manca de gestió forestal i, sovint, manca de manteniment a les zones properes a la infraestructura. És la natura, sí, però és també el resultat d’una natura alterada. Una natura forçada a comportar-se d’una manera que no era la seua.

I una paret de contenció que s’ensorra no és només una paret “vella”. És un símbol físic d’allò que ens passa com a societat: vivim damunt d’estructures pensades per a un clima que ja no existeix. Les pluges torrencials, els episodis de vent, els canvis bruscos de temperatura, la degradació lenta dels materials, tot això no només desgasta: accelera. El temps es torna més violent. I el deteriorament, més ràpid. I quan l’obra pública es fa tapant forats, quan la inversió arriba tard i malament o quan la planificació es basa en la idea que “això no passarà”, el colp és inevitable.

El problema és que el tren és només la part visible. El tren és el lloc on ho notem perquè ens afecta directament: perquè arribem tard, perquè ens quedem tirats, perquè ens desesperem, perquè ens fa ràbia. Però el que hi ha al darrere és una cosa més profunda: el canvi climàtic està entrant a la nostra vida no com una notícia llunyana, sinó com una interrupció.

Una interrupció de la normalitat.

I això té conseqüències que encara no acabem d’assumir. Perquè quan Rodalia falla, no falla només un transport. Falla un model. Falla la idea que una gran ciutat i el seu entorn poden funcionar sense un sistema ferroviari fiable. Falla la promesa que la mobilitat pública pot ser l’eix de la vida quotidiana. Falla la confiança. I sense confiança, la gent no planifica: improvisa. I quan la gent improvisa, el país es desordena.

El més greu, però, és que encara ens ho expliquem amb paraules antigues. En diem “incidència”, “problema puntual”, “mala sort”. Com si el món continuara sent el mateix de sempre i nosaltres només tinguérem un mal dia.

Però no és un mal dia. És un avís.

El canvi climàtic no és només calor. No és només sequera. No és només un estiu que s’allarga. És també això: infraestructures que no aguanten. Servei públic que no resisteix. Emergències que es repeteixen. I, sobretot, una nova sensació: que la vida pot fallar per coses que abans no fallaven.

I ací apareix la gran pregunta política —i moral— que no ens agrada mirar de cara: estem adaptant el país al futur, o només estem reparant el passat?

Perquè adaptar no és reaccionar. Adaptar és anticipar. És revisar talussos, drenatges, parets de contenció, ponts i túnels pensant en episodis més extrems del que era habitual. És reforçar inspeccions, augmentar manteniment preventiu, gestionar la vegetació, invertir amb criteri i no amb propaganda. Entendre que “barat” avui és “caríssim” demà.

Però sobretot, adaptar és acceptar que el canvi climàtic ja no és una idea. És una condició. I una condició, quan s’instal·la, no demana permís. Només exigeix resposta.

Per això, el que hem viscut aquests dies no és només una prova d’estrés de Rodalia. És una prova d’estrés de país. Una prova de si som capaços de protegir la vida quotidiana de la gent. De si som capaços de sostenir el que és essencial. De si som capaços de mirar la realitat amb lucidesa i no amb excuses.

Perquè quan un tren s’atura per un arbre caigut, encara podem dir que és un incident. Però quan els incidents es multipliquen, quan les estructures cedeixen, quan hi ha morts, quan el servei esdevé incert, aleshores ja no és un incident: és un canvi d’època.

I el futur no arribarà amb una gran explosió. Arribarà amb una via tallada, un talús que cedeix, una paret que cau, una espera eterna a l’andana i amb la sensació inquietant que el món, sense fer soroll, s’ha desplaçat uns centímetres fora del seu lloc. I nosaltres encara li direm “normalitat”.