Escric entre la indignació i la desolació. Una tragèdia com la d’Adamuz (Còrdova), la primera cosa que demana, amb el seu impacte emocional, és silenci. Un silenci que no és fruit ni de la recerca de la comoditat, ni de la manca de respostes, ni perquè hi ha tragèdies que obliguen a callar per respecte. Quan hi ha morts, quan hi ha ferits, quan encara no s’han acabat les tasques de rescat, quan hi ha famílies esperant una confirmació amb el cor trencat, el primer que toca és tindre humanitat.
Però també hi ha gent que no sap habitar aquest silenci.
Gent que, davant d’una desgràcia, no veu víctimes, veu oportunitats. No veu dolor, veu una escletxa per on deixar anar el seu verí. No veu un país ferit, veu un escenari perfecte per representar el seu espectacle.
Ho hem pogut llegir a tot arreu. L’extrema dreta ha tardat ben poc a convertir un accident ferroviari en una arma política. Abans que hi hagueren dades, abans que hi haguera causes, abans que hi haguera una investigació mínimament sòlida, ja hi havia culpables assenyalats. I, sobretot, ja hi havia una intenció: sembrar desconfiança, inflamar la ràbia, fabricar enemics.
No ens enganyem. Això no és exercir l’oposició. Això és agitació.
Perquè una cosa és exigir responsabilitats quan toca, amb rigor, amb proves, amb respecte institucional i humà. I una altra cosa és aprofitar la commoció per a insinuar que “ens governa el crim”, que “tot és una màfia”, que “ens maten”. No són paraules innocents. Són consignes. Són llavors de violència. Frases pensades no per aclarir res, sinó per embrutar-ho tot.
I això és el que més indigna: la manca absoluta de moral.
No parlem d’un error de to, ni d’una relliscada emocional. Parlem d’una estratègia. D’un mètode. D’una manera de fer política basada en el colp baix, en la sospita permanent, en el descrèdit sistemàtic de les institucions, i en la necessitat de mantindre la societat en estat d’alarma permanent, com si visquérem en una guerra constant contra un enemic intern.
Perquè si tot és una guerra, tot s’hi val.
Però no estem en una guerra. Som una societat ferida. I és una democràcia. I una democràcia es defensa, també, en aquests instants en què la corfa del cos esquerdada, en què la gent té els sentiments a flor de pell i qualsevol espurna pot generar un incendi.
Quan parle de política adulta, parle exactament d’això: de saber distingir entre el dolor i el discurs. Entre la tragèdia i la propaganda. Entre el respecte i la intoxicació.
I és ací on em ve al cap una altra escena que he vist recentment i que, en el seu moment, em va deixar un mal cos difícil d’explicar: un vídeo d’Abascal en un centre educatiu, envoltat d’adolescents —xiquetes, exclusivament— que el miren, incrèdules, com si fora un ídol juvenil. Com si estigueren davant d’un cantant, d’un actor, d’una figura pop. I no puc evitar dir-ho tal com ho vaig sentir: em va semblar indecent.
Perquè això també forma part del mateix mecanisme.
No busquen ciutadans crítics. Busquen devoció, adhesió irracional. Busquen fascinació. Busquen la política convertida en espectacle, en identitat, en tribu. Volen exactament això, ingenuïtat, puerilitat. La sensació que el món és simple i que tot es pot resoldre a colps de frase contundent, d’insult i de sospita.
És més fàcil fer política així. És més fàcil governar emocions que governar realitats.
Però un país no es dirigeix amb consignes. Un país no es cura amb odi. Un país no es reconstrueix amb mentides repetides a crits. I sobretot: un país no pot acceptar que el dolor de les víctimes siga utilitzat com a gasolina per a la crispació.
La pregunta, per tant, no és només què diuen. La pregunta és què busquen. I el que busquen és clar: un clima de violència gratuïta, una societat permanentment irritada, una ciutadania convertida en massa acrítica, i una democràcia reduïda a un quadrilàter de boxa.
I davant d’això, sí: ens hem de mullar. No perquè tinguem cap fe cega en cap govern —la política adulta també és crítica i exigent— sinó perquè hi ha una diferència enorme entre fiscalitzar el poder i dinamitar el país. Entre demanar responsabilitats i convertir cada tragèdia en una oportunitat per al linxament. Entre fer política i enfangar.
I jo, personalment, em negue a normalitzar el fang.
Perquè quan convertim la política en un bassal de tarquim, la primera cosa que s’ofega és la veritat. I després, darrere, s’ofega tot el que ens sosté: el respecte, la convivència, la decència i la possibilitat de mirar-nos als ulls sense odi.
No es tracta de callar. Es tracta de tornar-li la paraula a la dignitat. I, sobretot, de no deixar-los que protagonitzen el relat.
filant prim 