L’article publicat a EL PAÍS el passat 12 de gener, celebra —amb raó— que el tren d’alta velocitat s’estiga “menjant” l’avió en les grans rutes de l’Estat. Les dades són clares: més passatgers, menys emissions, menys vols, un estalvi equivalent a centenars de milers de cotxes fora de la carretera. Tot això és cert. I és bo.
Però hi ha una altra pregunta que l’article no fa, i que és impossible d’ignorar quan baixem del gràfic i trepitgem l’andana quotidiana: què passa quan el tren que vola es menja també el tren que camina?
Perquè mentre s’ha invertit massivament en corredors d’alta velocitat —molts d’ells duplicats, sobredimensionats o pensats més com a símbol que com a servei— el tren de rodalia, el tren realment majoritari, ha estat deixat en una situació de precarietat crònica. No per accident. Per prioritat política.
El tren de rodalia no connecta capitals amb capitals. Connecta vides amb vides.
És el tren del treballador, de l’estudiant, de l’infermer, de la mestra, de la gent gran. El que no genera titulars triomfalistes, però sense el qual les ciutats simplement no funcionen. I, tanmateix, és el que acumula dècades de desinversió: infraestructures envellides, avaries constants, manca de material, estacions degradades, retards convertits en normalitat.
L’article explica amb detall com, quan el temps de viatge baixa de les tres hores, la ciutadania opta massivament pel tren davant l’avió. Però el mateix raonament no s’aplica al tren de proximitat: què passa quan el servei no és fiable, quan els horaris no es compleixen, quan el viatge quotidià es converteix en una loteria? La resposta és coneguda: cotxe privat, embussos, més emissions. Exactament el contrari del relat verd que es vol projectar.
Aquí rau la paradoxa: s’utilitza l’argument climàtic per justificar una aposta gairebé exclusiva per l’alta velocitat, mentre s’abandona el sistema que podria generar l’impacte ambiental més gran, perquè afecta milions de desplaçaments diaris. No set grans rutes. Milers de trajectes petits. Invisibles. Decisius.
No es tracta d’oposar alta velocitat i rodalia com si foren enemigues naturals. El problema és haver convertit la primera en una infraestructura depredadora de recursos, capaç de justificar-ho tot, mentre la segona queda amb el discurs verd als llavis i les vies rovellades sota els peus.
Un sistema de transport just no es mesura per la velocitat màxima que pot assolir, sinó per la dignitat mínima que garanteix. I en aquest sentit, l’Estat pot presumir de trens que guanyen a l’avió mentre condemna milions de persones a un servei ferroviari indigne cada matí.
Potser el veritable titular que falta no és que el tren es menge l’avió, sinó aquest altre, molt menys celebrable: hem deixat que el tren de l’espectacle es menge el tren que sosté la vida quotidiana.
filant prim 