Ricard Pérez Casado va morir el passat 14 de gener, però el seu llegat continua caminant cada dia pels carrers de València. No és una metàfora: està sota els peus, en les clavegueres que no es veuen; en els barris que ja no s’inunden; en el vell llit del Túria convertit en jardí; en una ciutat que, sense saber-ho del tot, encara respira moltes de les idees que ell va defensar quan gairebé ningú no ho feia.
Va ser, de facto, el primer alcalde plenament democràtic de València després del franquisme. I també va ser —com l’han definit tants— l’alcalde il·lustrat: un intel·lectual que va acceptar el repte de governar una ciutat devastada urbanísticament, empobrida institucionalment i fracturada emocionalment per quaranta anys de dictadura
Quan va arribar a l’alcaldia, el 1979, València era una ciutat col·lapsada: aigües residuals abocades al mar, barris sencers sense asfaltar, camions travessant el centre com si fos una carretera nacional, el tren tallant la ciutat durant hores, el Saler devorat pel ciment i un pla general que preveia convertir el Túria en una autopista urbana
I tot això amb un ajuntament pràcticament en fallida i amb una administració encara amarada de rutines franquistes.
Pérez Casado va entendre que governar no era lluir obra, sinó reparar l’invisible. Per això va enterrar milions en col·lectors, en canalitzacions, en infraestructures bàsiques que no donaven vots però retornaven dignitat. Va apostar per soterrar les vies del tren, per traure els camions del centre, per cosir barris abandonats, per dotar la ciutat de transport públic modern. I, sobretot, va defensar una idea radical per a l’època: la ciutat havia de ser un espai per a la vida, no per a la velocitat.
El símbol més clar d’aquesta visió és el Jardí del Túria. Allà on el franquisme havia projectat asfalt, Pérez Casado va imaginar verd, cultura i convivència. El Palau de la Música, els primers trams del jardí, la idea d’una cadena cultural al llarg del riu… tot això es va concebre enmig de resistències ferotges, fins i tot dins del seu propi partit
Avui, aquell espai és el cor cívic de la ciutat. I gairebé ningú no recorda que difícil va ser fer-lo possible.
Però si hi ha un moment que revela –si més no, per a mi– amb una claredat gairebé tràgica, el seu pensament, és la nit del 23 de febrer de 1981. València va ser l’única ciutat on els tancs van eixir al carrer. L’única. Anys després, en una entrevista a un diari italià, li van preguntar què havia sigut el que més por li havia fet aquella nit. I, curiosament, no va parlar de les armes, sinó del silenci de la gent.
Va dir que en qualsevol altra ciutat europea la ciutadania hauria eixit a defensar la democràcia. A València, no. La gent es va amagar. No per covardia, sinó perquè la dictadura era massa recent. La por encara vivia dins les cases. I aquell silenci —va advertir— era un obstacle profund per construir una ciutat lliure, moderna i democràtica.
Aquesta por no era teòrica. Era domèstica. Encara recorde mon pare aquell dia, tornat jo a casa després de les classes suspeses, enterrant llibres al corral de casa, embolicats amb bosses de plàstic, per si tornaven aquells temps foscos. Llibres prohibits. Idees. No per destruir-les, sinó per sobreviure-les. El passat no havia acabat. I Pérez Casado ho sabia.
En aquella entrevista, Pérez Casado també apuntava —amb la prudència de qui sap on trepitja— que no tothom va reaccionar amb la mateixa por. Que hi va haver qui, aquella mateixa nit, va entendre que el vell poder encara manava i va córrer a mostrar-li lleialtat. No en va donar noms. No calia.
Potser per això va patir tant. Va ser atacat físicament en el seu primer acte públic; qüestionat pel blaverisme; assetjat mediàticament; combatut dins del seu propi partit; i, finalment, empés a dimitir després de guanyar tres eleccions, esgotat per les pressions, les calúmnies i la manca de suport institucional
Va pagar car el seu excés de cultura en una ciutat encara massa provinciana. Va escriure, va pensar, va ironitzar. I això, en política, sovint no es perdona.
Després vindria Europa: Mostar, la reconstrucció democràtica després de la guerra, les primeres eleccions en una ciutat ferida. I també el Congrés dels Diputats, on va defensar causes oblidades: els maquis, els deportats als camps nazis. Sempre des d’una idea obstinada de justícia i memòria
Ricard Pérez Casado no va fer política per enriquir-se. Al final de la seua existència, tenia una pensió modesta i un patrimoni discret. Havia dedicat la vida al bé comú. I això, en temps de cinisme, és potser el seu llegat més incòmode.
Recordar-lo avui és recordar que es pot governar d’una altra manera. Una en la que no cal avergonyir-se de parlar en valencià, perquè no és cap defecte, sinó una digna manifestació d’allò que som. Que la política pot ser pensament, cultura i projecte. Que les ciutats no es construeixen només amb formigó, sinó amb coratge cívic. I que el silenci, aquell silenci que tant el va espantar, només es trenca si algú s’atreveix a parlar, a imaginar i a avançar-se al seu temps.
Ricard Pérez Casado ho va fer. I València encara camina, sovint sense saber-ho, pels senderols que ell va obrir. Just és tenir-lo present. Avui, més encara.
filant prim 