Foto de Pixabay
Diumenge passat, 10 de gener, l’eurodiputat de l’extrema dreta espanyola, Jorge Buxadé, s’espolsava unes declaracions reivindicant la División Azul com un episodi d’heroisme patriòtic. Una afirmació no solament greu, denunciable i menyspreable sinó profundament perversa.
Potser, a aquest individu, convindria recordar-li, abans de res, que la División Azul no va ser un accident històric ni un gest neutral. Va ser una unitat enviada amb el vistiplau del règim del seu admirat genocida Francisco Franco, per col·laborar activament amb l’Alemanya nazi en el front oriental. No per defensar Espanya. No per salvar vides. Si no per reforçar una maquinària militar i ideològica que avui podem anomenar amb totes les lletres com a criminal. I no per opinió, sinó per sentència judicial.
Els Judicis de Nuremberg no deixen marge al relativisme: el nazisme va ser condemnat per crims contra la humanitat. Camps d’extermini, deportacions massives, assassinats sistemàtics, humiliació industrialitzada de l’ésser humà. Tot això no és una interpretació ideològica: és dret internacional, és memòria documentada, és veritat històrica.
Davant d’això, una pregunta resulta inevitable: des de quan col·laborar amb el crim pot considerar-se heroic? Quina mena de cervell degradat pot elevar a categoria moral una acció que va contribuir —directament o indirecta— a sostenir un projecte genocida?
L’heroisme, si encara volem conservar el sentit de la paraula, no té res a veure amb l’obediència cega ni amb l’alineament ideològic. L’heroisme implica risc personal per salvar vides, per defensar la dignitat humana, per preservar drets quan aquests són amenaçats. Heroic és qui protegeix el feble, no qui reforça l’opressor. Heroic és qui desobeeix una ordre injusta, no qui l’executa amb entusiasme.
Reivindicar la División Azul com a gesta heroica no és només un insult a les víctimes del nazisme; és també un intent de blanqueig moral del feixisme, una operació de maquillatge històric que pretén convertir la barbàrie en orgull i la complicitat en virtut.
Encara més greu és que aquest relat ignore —o fingisca ignorar— que la presència d’aquella unitat espanyola al front rus formava part del mateix engranatge que sostenia els camps de concentració. No cal que els soldats custodiaren directament les tanques d’Auschwitz per ser part del sistema que ho feia possible. La guerra nazi era un tot indivisible: militar, ideològic i exterminador.
Defensar avui aquella participació no és una qüestió d’opinió: és una presa de posició moral. I diu molt —massa— de qui la sosté.
Potser el problema és que, per a alguns, la idea d’heroisme no està vinculada a la vida, sinó al poder; no a la dignitat, sinó a la imposició; no a la humanitat compartida, sinó a una jerarquia on uns valen més que altres. Però això no és heroisme. Això té un altre nom. I la història ja l’ha jutjat.
El que realment caldria explicar —i repetir, si cal— és que no tot passat mereix ser celebrat, i que la memòria no serveix per a glorificar, sinó per comprendre, assumir responsabilitats i evitar que la barbàrie torne a presentar-se disfressada de valentia. Perquè quan es confon el crim amb l’heroisme, el perill no és només mirar enrere amb ulls cecs. El perill és preparar el terreny perquè puga tornar a passar.
filant prim 