La defensa de la democràcia

Foto de Mohamed elamine M’siouri

Una democràcia no es perd perquè un dia aparega un líder amb prou pulmons per a aixecar la veu més que la resta. Es perd quan la ciutadania, fatigada i acostumada a una successió interminable de despropòsits, deixa de sentir com a pròpies les institucions que la sustenten. I el més sorprenent —i potser el més inquietant— és que aquest procés no es nodreix necessàriament pas de conspiracions. El deteriorament pot ser semblant al de la roba que va esfilagarsant-se pel simple fet de fer-la servir.

La corrupció, repetida fins a l’extenuació, acaba tenint un efecte més devastador que el mateix delicte: fa que el delicte perda rellevància. Quan tot és motiu d’escàndol, res ja no escandalitza. I quan res escandalitza, la moral pública esdevé una mena de soroll de fons, tolerable, inofensiu, com els compressors que donen llum als mercats ambulants. Els ciutadans continuen vivint-hi, però han deixat d’escoltar-lo. Això —més que qualsevol maniobra oculta— és el que afebleix una democràcia: la indiferència.

Aquest desprestigi progressiu —dels mitjans, dels tribunals, dels representants polítics— no necessita que ningú el planifique. De fet, és molt més perillós quan no hi ha ningú al timó. En absència d’un causant clar, el que prolifera és una mena de sensació difusa que “tot va malament perquè sí”, i que cap esforç individual pot redreçar-ho. Aquesta sensació és el fertilitzant natural dels moviments autoritaris: ofereixen una explicació senzilla per al caos i una solució ràpida per a la confusió. No importa si la solució és falsa; el que importa és que és fàcil de recordar.

Orwell, l’escriptor de capçalera d’un líder carismàtic (sic) de la dreta espanyola, ho va dir a la seua manera: la llibertat no desapareix per un acte dramàtic, sinó per una acumulació d’obvietats que ningú no discuteix. El país que tolera el cinisme polític, que s’acostuma a la mitja veritat, que accepta que els tribunals són part del joc i no el seu àrbitre, és un país que pot despertar un dia dins un nou règim sense haver sentit ni tan sols el soroll de la porta tancant-se.

És natural preguntar-se si tot això forma part d’un pla. Però potser la pregunta correcta no és qui ho dirigeix, sinó per què ho permetem. Les democràcies es mantenen vives només quan la ciutadania assumeix la incomoditat de vigilar-les. Deixar d’exigir claredat és el primer pas per perdre-la. Demanar explicacions pot semblar un gest menor, però és exactament el que separa una societat lliure d’una de subordinada.

Si continuem avançant amb passos cansats, acceptant que la vida pública és irremeiablement térbola, el resultat serà inevitable: no caldrà que arribe cap il·luminat. Ens hi haurem acostumat nosaltres mateixos.

Per això, la defensa de la democràcia no és cap heroisme. És un acte de persistència. Consisteix, simplement, a recordar una idea que sembla elemental, però que sovint oblidem: que les institucions són nostres mentre les mirem de prop, i deixaran de ser-ho quan apartem la mirada.