Hi ha decisions polítiques que no són només decisions. Són gestos. I hi ha gestos que, quan es fan des del centre del poder, modifiquen la forma mateixa del món. La retirada dels Estats Units de desenes d’organismes internacionals no és un moviment administratiu, ni tan sols una estratègia geopolítica més. És una retirada de la idea de món compartit.
Durant dècades —amb totes les contradiccions, hipocresies i fracassos— el multilateralisme havia funcionat com una ficció necessària: la ficció que els problemes humans, precisament perquè són humans, no poden resoldre’s sols. Que el clima, la fam, la guerra, la salut, la desigualtat o la migració no admeten solucions domèstiques. Que cal asseure’s, parlar, pactar, cedir. Que cal, en definitiva, reconéixer l’altre.
Quan una potència decideix abandonar aquests espais perquè els considera inútils, ideològics o contraris a la seua sobirania, el que diu és una altra cosa: que ja no reconeix l’altre com a interlocutor necessari. Que el món deixa de ser un espai compartit per convertir-se en un camp de forces.
Això té conseqüències que van molt més enllà de les sigles. Quan es deslegitima la cooperació climàtica, no s’està discutint un model energètic: s’està ajornant la responsabilitat davant les generacions futures. Quan es retallen organismes de drets humans, no s’està combatent burocràcia: s’està acceptant que hi ha vides que poden quedar fora del relat. Quan s’abandonen fòrums de diàleg, no s’està guanyant llibertat: s’està sembrant silenci.
El món que emergeix d’aquest gest és un món més solitari, més fragmentat, més exposat. Un món on cada estat es mira a si mateix com si fos una illa, oblidant que les illes també s’enfonsen. Un món que confon sobirania amb autosuficiència, i força amb legitimitat.
Europa ho lamenta, diuen. I és cert. Però lamentar no és suficient. El que està en joc no és només un equilibri diplomàtic, sinó una pregunta més profunda: volem continuar vivint en un món on els problemes comuns exigeixen respostes comunes, o acceptarem que cadascú se salve com puga?
Potser el moment actual no demana grans discursos, sinó una obstinació discreta. Continuar cooperant encara que altres se’n vagen. Continuar investigant encara que ens diguen ingenus. Continuar cuidant els espais comuns encara que s’ensorren les bastides. Fer del multilateralisme no una bandera, sinó una pràctica humil i persistent.
Perquè quan el món es retira de si mateix, quan renuncia a pensar-se com a comunitat, el que queda no és més llibertat. El que queda és un buit. I els buits, tard o d’hora, sempre s’omplin. I no sempre del millor.
filant prim 