El llenguatge de la força

Foto de Matias Delacroix/AP, publicada a The Washington Post.

La història ha deixat de fingir. Som en aquest moment. Un instant en què les paraules —ordre, estabilitat, democràcia— cauen com una pell vella i queda al descobert allò que realment mou els engranatges: la força. El desig de control. La temptació antiga de decidir sobre els altres.

Les ingerències de l’administració Trump a Veneçuela, les amenaces implícites o explícites a països com Colòmbia o Cuba, i fins i tot la frivolitat obscena amb què s’ha parlat de Groenlàndia, no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix relat: el retorn sense complexos d’una política del fet consumat. Una política que no demana permís perquè considera que el permís és un luxe dels dèbils.

El problema no és només Veneçuela. Ni tan sols Maduro. El problema és el precedent. Quan una potència decideix que pot intervenir, pressionar o administrar els recursos d’un altre país “pel seu bé”, el que realment diu és que la sobirania és condicional. Que depén del valor estratègic del territori, del petroli que amaga el subsol o de la posició que ocupa en el tauler global.

I quan això passa, ningú no està realment segur.

Europa, davant d’aquest escenari, no pot continuar parlant amb la boca petita. No pot limitar-se a l’equilibri incòmode entre la incomoditat moral i la dependència geopolítica. Perquè callar —o parlar amb eufemismes— és acceptar que el llenguatge de la força torne a ser legítim. I això ens empetiteix.

No es tracta de defensar règims corruptes ni d’idealitzar governs que han fracassat davant del seu poble. No. Es tracta d’afirmar una cosa molt més elemental: que la democràcia no pot arribar en tancs, ni amb ultimàtums, ni amb la promesa d’una administració externa dels recursos. Allò que s’imposa per coacció mai no arrela. Només obeeix mentre dura l’amenaça.

Quan una potència assenyala països com qui enumera possibles moviments futurs, quan parla de territoris com si foren actius negociables, el que està fent és erosionar el poc consens global que encara ens sostenia: que les fronteres no es toquen, que els pobles no es tutelen, que la força no és argument.

I això, Europa ho hauria de dir clar. Sense adjectius innecessaris. Sense teatralitat. Amb la serenitat de qui sap que, si accepta aquesta lògica, tard o d’hora també en serà víctima.

Denunciar aquestes ingerències és memòria. És saber què passa quan el món accepta que alguns poden decidir per tots. És entendre que l’ordre internacional no cau de cop, sinó a força de silencis còmplices.

Potser ja no som a temps de salvar-lo del tot. Però encara som a temps de no trair-lo del tot.