Foto de Paolo Margari
Totes les històries ja han estat contades. I, tanmateix, continuem escrivint. No perquè hi haja res de nou a dir, sinó perquè el silenci seria una forma de complicitat amb la mort. Quan una història sona nova, l’èxit ha estat l’originalitat amb la qual es presenta al públic.
El mateix podríem dir de les notícies. L’actualitat es repeteix fins a l’avorriment. Però algunes s’imposen. No per la seua veritat, sinó per la seua espectacularitat. Calen imatges. Calen detalls. Cal sang. Cal fetge. Cal impactar la retina i el ventre. L’espectador té dret a la informació, se’ns diu. I així convertim el dolor en producte, el trauma en contingut, la mort en una successió d’hores punta.
Fa dies que seguim el lamentable incendi de Suïssa. Quaranta adolescents morts mentre celebraven l’arribada de l’any nou. Ho sabem tot. Ho hem vist tot. Ens ha colpit. Dia rere dia se’n parla. A tot arreu. Gent commocionada. El drama occidental té aquest privilegi: és més drama.
Abans, va ser Gaza. Després, ja no. Les imatges continuen existint, però han deixat de fer mal. El costum és una forma d’anestèsia. Oferir el patiment a l’engròs té aquestes conseqüències: arriba un moment que ja no corprén, que ja no desvela res. Només passa.
Anit, a Barcelona, un sense sostre de cinquanta-set anys, ha mort de fred. Un cos menys sota un pont, en un portal, en un racó de la vorera al pas dels vianants. Algú se’n recordarà demà? Algú en farà seguiment? Probablement no. Són negres. Són moros. Segurament delinqüents. Alguna raó hi ha d’haver perquè visquen així, ens diem, per tranquil·litzar-nos. Sempre hi ha una raó quan no volem assumir una responsabilitat.
Un home mor de fred. Un home mor d’indiferència. El fred oratjós. El fred moral. La conjunció de totes dues causes és letal. L’autèntica arma de destrucció massiva del nostre temps.
Mentrestant, cada notícia que s’allarga, cada especial que dissecciona les causes, cada tertúlia que remena el dolor, fa créixer el benefici publicitari. Perquè creix la nostra atenció malaltissa, afamada d’injustícies que no resoldrem. Ens indigna allò que no ens obliga a canviar res. Està disposat a la distància exacta per romandre quiets i silents.
Així són les coses, diem. Com si fos una llei natural. Com si tot no fos producte d’una construcció pacient, diària, feta de renúncies petites i silencioses.
Estic tocat, és cert. I ho estic perquè cada persona que mor en aquestes condicions d’indolència no només perd la vida, ens en pren una mica de la nostra. Cada cos abandonat és un tros més que es desprén de la nostra condició humana. I ja en queda poca. La veiem malmesa. Exhausta. Gairebé irreconeixible.
Escriure-ho no salva ningú. Ho sé. Però callar-ho acabaria d’enterrar-nos del tot.
filant prim 