Fotografia: Foto de Kindel Media
La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.
Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.
El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.
Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.
Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.
Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.
El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.
Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.
Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.
I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.
filant prim 