Hi ha coses que només existeixen perquè hem decidit no deixar-les al mercat. La sanitat pública n’és l’exemple més clar. No perquè funcione sempre bé, ni perquè no tinga mancances, sinó perquè, sense un model socialitzat, simplement no existiria per a una gran part de la població.
Quan es parla de serveis públics, massa sovint el debat es formula en termes de cost. Quant gasten, quant pesen, quant “ens costen”. Rarament, es formula la pregunta essencial: què passaria si no hi foren? Qui quedaria fora? Qui no podria accedir-hi? Qui hauria de triar entre curar-se o empobrir-se?
La comparació amb els Estats Units és inevitable, i no per superioritat moral, sinó per claredat empírica. Allà, la sanitat funciona majoritàriament com un bé de mercat. El resultat és conegut: milions de persones sense cobertura, endeutaments massius per causes mèdiques, tractaments retardats o directament inaccessibles. No per manca de tecnologia o de coneixement, sinó per manca de diners.
No és que als Estats Units no hi haja sanitat. És que no hi ha sanitat per a tothom. I aquesta diferència ho canvia tot.
El nostre model —amb totes les seues imperfeccions— parteix d’una altra premissa: que la salut no pot dependre de la renda. Que l’atenció mèdica no és una recompensa pel mèrit ni una mercaderia prèmium, sinó un dret col·lectivament garantit. I això només és possible perquè ho financem de manera socialitzada, perquè acceptem que tots contribuïm perquè tots hi puguem accedir.
Això val també per l’educació, les pensions, la dependència o els serveis socials. Cap d’aquests àmbits podria funcionar sota una lògica estrictament individual sense deixar fora una part enorme de la societat. El mercat no corregeix desigualtats: les ordena. I quan parlem de drets bàsics, aquesta ordenació té conseqüències irreversibles.
Per això resulta tan problemàtic el discurs que presenta els serveis públics com una càrrega, com un pes excessiu, com una despesa a contenir. No perquè no calga gestionar bé els recursos —cal fer-ho—, sinó perquè aquest llenguatge deslegitima la idea mateixa de solidaritat organitzada. Fa veure com a excessiu allò que és, en realitat, imprescindible.
Cap societat complexa pot sostenir-se només amb solucions individuals. La vida és massa fràgil, massa imprevisible, massa desigual d’origen. Pensar que cadascú se’n pot sortir sol és una ficció còmoda mentre tot va bé. Però quan arriba la malaltia, l’accident, la vellesa o la dependència, aquesta ficció cau. I aleshores només queden dues opcions: la protecció col·lectiva o l’exclusió.
Defensar els serveis públics no és idealitzar-los ni negar-ne les mancances. És entendre que són una conquesta civilitzatòria, no una anomalia pressupostària. Que el seu valor no es mesura només en euros, sinó en seguretat vital, en cohesió social, en dignitat compartida.
Exaltar el nostre model no és dir que siga perfecte. És dir que, sense ell, la societat seria molt més injusta, més poruga i més cruel. I això, en temps de discursos que normalitzen l’abandonament dels febles, convé recordar-ho sense complexos.
Perquè hi ha coses que només funcionen quan les fem entre tots.
I la vida digna n’és una.
filant prim 