Relat vs. coneixement expert

Fotografia: Foto de Artem Podrez

Quan el responsable de les polítiques de salut de la Casa Blanca afirma que “s’ha acabat la dictadura dels experts”, el primer impuls és pensar que es tracta d’una provocació retòrica, d’una frase mal mesurada per agitar les aigües del debat públic. Però no ho és. És una declaració de principis. I, sobretot, és un avís del tipus de decisions que poden venir.

Que aquesta afirmació la faça Robert F. Kennedy Jr., màxim responsable de la salut pública als Estats Units, no és una anècdota. És un símptoma avançat d’un fenomen molt més profund: la substitució del coneixement expert pel relat ideològic com a base de la decisió política.

Durant anys s’ha alimentat la idea que els experts constitueixen una elit tancada, arrogant i allunyada de la ciutadania. Que imposen criteris sense escoltar, que governen des de despatxos opacs, que confonen autoritat amb veritat. Aquesta crítica, en part, no és injusta. El saber expert també necessita control democràtic, transparència i capacitat d’autocrítica. Però d’aquí a presentar-lo com una dictadura hi ha un salt perillós.

Perquè quan es desacredita l’expertesa no es democratitza el coneixement: es desarma la societat.

En salut pública, això és especialment greu. No estem parlant d’opinions estètiques o de preferències culturals. Estem parlant de vacunes, de prevenció, de tractaments, de gestió de riscos col·lectius. Camps on les decisions no es poden prendre a partir d’intuïcions, sospites o equilibris narratius, sinó d’evidència acumulada i consens revisable.

Dir que s’ha acabat la “dictadura dels experts” no vol dir escoltar més la ciutadania. Vol dir posar al mateix nivell dades i ocurrències, estudis i sospites, coneixement contrastat i relat viral. I això no empodera ningú: exposa tothom.

El més inquietant és la paradoxa que s’amaga darrere d’aquest discurs. Qui proclama la fi de l’expertesa no renuncia al poder de decidir. No sotmet les polítiques de salut a assemblees obertes ni a deliberacions informades. Decideix igualment. L’únic que canvia és a qui escolta. I quan deixes d’escoltar els qui saben, acabes escoltant els qui criden més fort, els qui confirmen prejudicis, els qui construeixen relats simples per a problemes complexos.

Això connecta directament amb un altre fenomen recent: la caiguda del prestigi dels influenciadors buits i la demanda creixent de veus amb ofici. Durant un temps vam confondre visibilitat amb autoritat. Ara comencem a pagar-ne el preu. I la política, lluny de corregir aquest error, sembla disposada a institucionalitzar-lo.

Quan la decisió política es basa en relat i no en coneixement, passen tres coses: les polítiques es tornen erràtiques, la confiança social s’erosiona i el dany evitable augmenta. No és una hipòtesi. Ho hem vist en crisis sanitàries recents, en la reemergència de malalties controlades, en la proliferació de desinformació amb conseqüències reals.

El problema no és que els experts s’equivoquen. El problema és què fem quan s’equivoquen. La resposta no pot ser la demolició del criteri expert, sinó més ciència, millor comunicació, més control públic informat. Substituir això pel relat és un retrocés civilitzatori.

Potser el més alarmant d’aquest discurs no és el menyspreu als experts, sinó el que pressuposa sobre la ciutadania: que no és capaç d’entendre la complexitat, que necessita relats simples encara que siguen falsos, que prefereix sentir-se confirmada abans que protegida.

Quan la política abandona el coneixement com a brúixola, el preu no el paguen els experts. El paga la població sencera.

I en salut pública, aquest preu no es mesura en likes ni en vots, sinó en vides.