Foto de Cedric Fauntleroy
No fa gaire, aconsellat —com tantes altres vegades— per la meua filla, escoltava un episodi del pòdcast DE ESO NO SE HABLA, dirigit per l’escriptora i documentalista sonora Isabel Cadenas Cañón. Concretament, sentia un episodi especial de la primera temporada. Normalment, el programa aborda amb una delicadesa extraordinària aquells silencis que travessen les famílies, les ferides que no s’anomenen perquè trencar-les podria tenir conseqüències imprevisibles. Però, en aquest episodi concret, el silenci que s’obria no era íntim: era estructural.
Dues metgesses de Madrid explicaven per què havien deixat la professió. No parlaven de vocació perduda ni de cansament puntual. Parlaven d’impossibilitat moral de continuar. Pressió assistencial insostenible, falta de recursos humans i tècnics, jornades que deshumanitzen tant el professional com el pacient. El relat se situava en temps de pandèmia, però res del que deien sona antic. Al contrari: sona dolorosament actual.
La sanitat pública està en una situació perillosa. I no només per manca de recursos, sinó perquè aquesta manca no és accidental.
Les dades ho confirmen de manera reiterada: la Comunidad de Madrid es troba, any rere any, entre les comunitats que menys inverteixen en sanitat pública per habitant, malgrat ser una de les regions amb més PIB i capacitat recaptatòria. Aquesta contradicció no és neutra. Té conseqüències directes: menys professionals, més pacients per consulta, més temps d’espera, més esgotament, més fugida de talent.
A aquest infrafinançament s’hi afegeix una realitat quotidiana que els professionals coneixen massa bé: quotes desbordades i temps d’atenció insuficients. Metges d’atenció primària amb molt més pacients dels recomanats, consultes que amb prou feines arriben als cinc o sis minuts. En aquestes condicions, parlar de qualitat assistencial és gairebé una burla. Quan el sistema obliga a triar entre rapidesa i cura, alguna cosa essencial ja s’ha trencat.
I en un sistema tensionat fins al límit, el relat apareix de seguida: “no funciona”, “és ineficient”, “cal buscar alternatives”. I l’alternativa, casualment, sempre és la mateixa: la privatització. No com a complement, sinó com a substitució progressiva. Primer es degrada el servei; després es presenta el mercat com a salvació. És un mecanisme conegut. I profundament pervers.
No és cert que la gestió privada siga intrínsecament més eficient. El que és cert és que selecciona riscos, deriva costos complexos al sistema públic i converteix un dret en un negoci. La sanitat privada no existeix per garantir universalitat; existeix per obtenir rendibilitat. I això, en salut, té un nom: exclusió.
El més greu és que tot això passa mentre la salut és reconeguda com un dret fonamental. No és una concessió administrativa ni una política opcional. És un dret recollit a la Constitució espanyola, que obliga els poders públics a garantir l’accés a la protecció de la salut. Jugar amb aquest dret, erosionar-lo deliberadament, és una irresponsabilitat democràtica.
Mentrestant, els professionals de la salut aguanten. Aguanten fins que no poden més. I quan marxen, se’ls culpa. Se’ls diu que no són prou resilients, que cal vocació, que el sistema és així. Però cap sistema que depenga del sacrifici constant dels seus treballadors és sostenible. I cap societat pot permetre’s perdre professionals formats durant anys per decisions polítiques calculades.
Denunciar aquesta situació no és fer política partidista. És defensar un bé comú. És dir que la sanitat pública no és negociable, que no es pot deixar caure per justificar després la seua substitució. És posar nom a una estratègia que, quan no es diu, avança sense resistència.
Cal escoltar les metgesses que marxen. Cal escoltar les infermeres exhaustes. Cal escoltar els pacients que esperen mesos. I cal dir-ho clar: el col·lapse no és inevitable. És el resultat de decisions concretes preses per governs concrets.
La sanitat pública no és perfecta. Però és una de les grans conquestes col·lectives que tenim. I deixar-la morir, a poc a poc, és una forma de renúncia que no ens podem permetre.
Perquè quan el dret a la salut es converteix en mercaderia, el preu no el paguen els pressupostos. El paguem les persones.
filant prim 