Casa Calores

Foto: Montse Vidal

Hi ha obres que no s’expliquen: es recorden. Casa Calores —una obra de Pere Riera que es representa aquests dies a la Sala de Baix de l’espai Beckett de Barcelona— és una d’aquestes peces que, en acabar, no se’n va amb l’aplaudiment. Es queda. S’enganxa al cos. Torna més tard, quan ja som a casa, quan alguna cosa —un gest antic, una olor, una paraula no dita— obre una esquerda que créiem tancada.

Tota l’acció passa en un terrat. Un espai aparentment neutre, elevat, domèstic. Però el teatre sap fer això: convertir els llocs en símbols sense subratllar-ho. El terrat dels Calores no és només un terrat: és l’eixideta de la iaia, el corral de sa casa, aquell espai on els adults parlaven fluixet i nosaltres, quan érem infants escoltàvem sense entendre-ho tot, però entenent-ho gairebé tot. El lloc on el temps començava a fer-se adult.

Sis actors omplin l’escena amb una versemblança que enganxa, perquè no és impostada. No actuen: habiten. I això és sempre el més difícil quan el que s’explica és senzill. Les històries senzilles —les de família, les de silencis heretats, les de deutes emocionals— són les més complexes d’interpretar. Qualsevol excés les trenca. Aquí, en canvi, tot és mesura, respiració, espera.

La força de l’obra no rau tant en el que s’expressa en paraules i gestos com el que no s’atreveix a dir-se. En els silencis que s’imposen per supervivència. En les ferides que no es tanquen, sinó que cicatritzen malament i acaben definint una manera d’estimar, de fugir, de callar. Perquè fer-se gran, sovint, no és altra cosa que aprendre a marxar. O a deixar anar allò que no podem habitar de la mateixa manera.

Destacaria la magnífica interpretació de Rosa Gamiz, que assumeix el paper de mare amb una naturalitat evocadora. El seu mèrit és precisament aquest: encarnar no només una dona concreta, sinó tota una actitud. La d’aquelles dones que van sostenir famílies senceres amb una força silenciosa, amb una resistència que no demanava reconeixement perquè la societat tampoc no el concedia. Dones que van aprendre a tirar endavant perquè no hi havia alternativa.

Jordi Boixaderas és creïble des del primer minut, sense haver de demostrar res. La seua presència accidental i, alhora, motivada. Aquell home que ha assumit la solitud i la trasllada callant totes les estimes. Sense caure en el judici ni en l’exculpació fàcil. I els quatre joves, interpretats magistralment per Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Júlia Molins —que creixen davant dels nostres ulls— fan visible aquell trànsit incòmode entre l’adolescència i l’edat adulta, quan encara no saps qui ets, però ja intueixes què no vols ser.

Sala Beckett acull aquesta obra com qui sap que el teatre, quan és honest, no ha de fer soroll. Només ha de dir la veritat amb prou delicadesa per a fer-lo recognoscible i, malgrat la seua veu aspra de vegades, no ens obligue a apartar la mirada.

Casa Calores ofereix reconeixement. I això, avui, és un gest radical. Ens recorda que tots venim d’algun terrat semblant. D’alguna casa on vam aprendre a estimar com vam poder. I que, potser, fer-nos grans no és altra cosa que tornar-hi, encara que siga des de la butaca d’un teatre, i mirar-ho tot amb una mica més de pietat.