La bombolla dels influenciadors

Fotografia: Oladimeji Ajegbile.

Diuen que els influenciadors van de capa caiguda. I, si és cert, no és cap tragèdia cultural: és el final lògic d’una bombolla que ha fet un mal considerable a l’ecosistema de la comunicació. No perquè influir siga dolent, sinó perquè durant massa temps s’ha confós influència amb coneixement.

La figura de l’influenciador, tal com s’ha consolidat aquests anys, ha funcionat sovint com una prescripció sense criteri. La immensa majoria no eren experts, ni tan sols divulgadors solvents, sinó espavilats amb bon olfacte per a l’algoritme: fills de gent coneguda, famosets reciclats de la televisió, personatges de plató o creadors de contingut amb més desimboltura que substància. Capital simbòlic sense capital intel·lectual.

El missatge implícit ha estat devastador: no cal saber; només cal aparéixer. I quan aquesta lògica s’imposa, el debat públic es degrada. La visibilitat substitueix l’autoritat, l’audiència suplanta el coneixement, l’espontaneïtat passa per veritat. El resultat és un soroll constant que banalitza allò que hauria de ser rigorós.

No sorprén, doncs, que l’audiència estiga cansada. Cansada de la publicitat encoberta, del postureig, de la seguretat impostada amb què s’opina de tot sense responsabilitat. En un context d’incertesa real —econòmica, social, climàtica— la banalitat no consola; esgota. I quan tot crema, la gent busca veus sòlides, no focs artificials.

En aquest sentit, el diagnòstic que recollia EL PAÍS és encertat: no sobreviurà cap influenciador que no vaja avalat per una professió. No és elitisme; és retorn al principi de realitat. No es tracta de títols com a medalles, sinó de trajectòries que sostinguen el que es diu. Metges parlant de salut, docents d’educació, arquitectes d’habitatge, científics de ciència, escriptors de llenguatge. Autoritat guanyada, no simulada.

Això no vol dir que desaparega la comunicació digital personal. El que s’acaba és una manera d’ocupar l’espai públic basada en la impunitat: dir qualsevol cosa amb seguretat valia més que saber alguna cosa amb dubtes. El que ve —si ve— serà menys viralitat i més densitat; menys “jo” i més “sé”.

La caiguda d’aquesta bombolla no és censura ni purga. És higiene democràtica. La influència no s’extingeix; es redefineix. I en aquesta redefinició, potser recuperem una idea bàsica que mai hauríem d’haver perdut: comunicar és una responsabilitat. Influir, també.

Perquè no s’acaba la influència. S’acaba la impunitat de parlar sense saber.