Fotografia publicitada en xarxes.
Antonio Banderas ha dit que “no es pot aixecar un país si tothom vol ser funcionari”. No és la primera vegada que ho sentim. I precisament per això cal aturar-se i explicar-ho, perquè darrere d’aquesta frase aparentment raonable hi ha una confusió profunda sobre com funciona una societat moderna.
Primer: ningú vol que “tothom” siga funcionari. És un home de palla. El debat real no és aquest, sinó per què tantes persones veuen en la funció pública una opció desitjable. I la resposta no és cap misteri: estabilitat, drets, conciliació, salari digne i protecció davant l’arbitrarietat. És a dir, allò que el mercat laboral privat ha deixat d’oferir massivament.
Segon: els funcionaris no són un llast per al país. Són el país funcionant. Mestres, sanitaris, jutges, personal d’emergències, inspectors, investigadors, tècnics, administratius… Sense ells no hi ha educació, ni sanitat, ni justícia, ni seguretat, ni drets efectius. Cap economia “dinàmica” sobreviu sense un Estat fort que la sostinga.
Tercer: el problema no és que molta gent vulga ser funcionària. El problema és que massa feines fora de la funció pública són precàries, inestables i mal pagades. Quan el sector privat ofereix incertesa crònica, és lògic que la gent busque refugi en l’únic espai on encara hi ha normes, drets i futur previsible.
Culpar els funcionaris és culpar les víctimes del model. És molt més còmode que preguntar-se per què hem normalitzat salaris baixos, jornades interminables, acomiadaments arbitraris i una cultura laboral que desgasta la vida.
A més, hi ha una ironia que convé assenyalar: els països amb més funcionaris i millor sector públic solen ser també els més pròspers. Més cohesió social, més productivitat, més confiança, més innovació. No menys.
El discurs que assenyala els funcionaris com un problema no és nou. És el mateix que després qüestiona les pensions, la sanitat pública o l’educació gratuïta. Sempre comença igual: convertint els drets en privilegis i els serveis comuns en obstacles.
No, Antonio. Un país no s’ensorra perquè la gent vulga treballar amb drets. Un país s’ensorra quan només uns pocs poden viure amb dignitat i la resta ha d’agrair qualsevol cosa. I això no ho arregla atacant els funcionaris.
Ho arregla dignificant el treball, també fora de l’Estat.
filant prim 