A qui li importen els nens?

Foto de Karola G.

Parlem molt dels infants. Del seu benestar, de la seua protecció, del seu futur. Però quan un mira la realitat des de dins d’un centre educatiu, la pregunta apareix amb una força difícil d’ignorar: a qui li importen realment els nens, en la pràctica quotidiana?

Com a docent, la resposta no és amable.

Els nens arriben a l’escola carregats d’absències. No absències físiques —hi són—, sinó absències adultes. Falta temps compartit, falta conversa, falta mirada sostinguda. I el buit l’ocupa, gairebé sempre, una pantalla. No com a eina puntual, sinó com a solució estructural: perquè el nen estiga tranquil, perquè no moleste, perquè els pares puguen arribar a tot.

Això no és una acusació moral. És una constatació. Les famílies, en massa, han dimitit de la tasca educativa. No perquè no estimen els seus fills, sinó perquè educar requereix allò que més escasseja: temps, energia i capacitat de sostenir el conflicte.

Educar implica dir “no”, posar límits, frustrar expectatives, acompanyar el malestar. I tot això incomoda. És més fàcil delegar. I l’escola s’ha convertit en el lloc on es diposita tot allò que no es vol, no es pot o no se sap fer a casa.

Des de l’aula, això es veu amb una nitidesa brutal.

A l’escola ja no només se’ns demana ensenyar continguts. Se’ns exigeix educar emocionalment, socialitzar, compensar mancances afectives, detectar problemes familiars, posar límits que no existeixen fora del centre, i fer-ho, sovint, sense cap complicitat real. Ans al contrari: sota una vigilància constant i una sospita latent.

Qualsevol intent d’exercir autoritat pedagògica és qüestionat. Qualsevol exigència és percebuda com un excés. Qualsevol conflicte és atribuït a una mala praxi docent. El proteccionisme familiar ha esdevingut una cuirassa que no protegeix els nens, sinó que els aïlla del món.

I això, des de l’escola, és devastador.

Perquè educar no és evitar el conflicte. És ensenyar a travessar-lo. El món no és adaptatiu, ni amable, ni personalitzat. El món exigeix espera, esforç, tolerància a la frustració, capacitat de conviure amb altres que no giren al voltant d’un mateix. Quan protegim els nens de tot això, no els estimem més: els preparem pitjor.

El resultat el veiem cada dia: infants amb poca resistència a la frustració, amb dificultats per sostenir l’atenció, amb una relació empobrida amb el llenguatge, amb problemes creixents de regulació emocional. I docents exhausts, no perquè reneguen de la seua funció educativa, sinó perquè educar sols és impossible.

L’escola no pot substituir la família. Mai no ha pogut. Però ara se li demana que ho faça, mentre se li nega l’autoritat necessària per a fer-ho. Aquesta contradicció és letal.

I tornem a la pregunta inicial: a qui li importen els nens?

Als discursos institucionals, sí. A la burocràcia, també. A aquelles abstraccions que només serveixen per a aquietar consciències. Però en el dia a dia, massa sovint queden atrapats entre famílies absents i una escola desbordada.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar, també des de la professió docent: els nens no necessiten adults que els estalvien tota dificultat. Necessiten adults que assumisquen la seua responsabilitat educativa. Famílies que eduquen.  Escoles que ensenyen. I una aliança real entre ambdues.

Tot el que siga substituir, delegar o protegir en excés no és amor. És renúncia. I cap societat pot permetre’s educar els seus infants des de la renúncia mentre proclama, amb veu solemne, que són el seu futur. Perquè si no, la pregunta ja no serà a qui li importen els nens, sinó què estem disposats a perdre com a societat fingint que sí que ens importen.