Una eina de violència molt fina

Imatge presa de eDiario.es que il·lustra la notícia.

Segons he pogut llegir, a eDiario.es, la clínica Askabide (Vitòria i Donosti), farta de la pressió i la fustigació que pateix des de fa anys, va portar a judici una vintena d’activistes antiavortistes. Recentment, s’han fet públiques les sentències als jutjats de les dues ciutats i, en tots dos casos, absolen els acusats i no consideren que cometeren el delicte d’assetjament, perquè els antiavortistes no van fer servir una violència explícita.

Perdoneu, però em costa molt d’entendre. És cert que, des d’un punt de vista estrictament formal, els jutges consideren la llibertat d’expressió i de manifestació són drets fonamentals, com ha de ser. I si una concentració és “pacífica”, no hi ha insults directes ni violència física explícita, i no es pot provar una intencionalitat individual d’assetjar una persona concreta, aleshores es considera expressió d’idees, encara que siguen ofensives o doloroses. Però just ací, per a mi, apareix el problema. En aquest marc fred, abstracte i jurídic.

Perquè aquest enfocament ignora una cosa essencial: el context. Plantar-se davant d’una clínica on es practiquen avortaments no és un espai neutre. No és una plaça. No és un parlament. No és una xarxa social. És un lloc on persones —majoritàriament dones— exerceixen un dret legal en un moment de vulnerabilitat extrema.

Aquí no estem parlant d’un debat d’idees. Estem parlant d’interferir deliberadament en una decisió íntima, sovint dolorosa, sovint solitària. Dir que això no és assetjament és reduir l’assetjament a crits, insults, persecució individual, i oblidar completament la violència simbòlica i emocional.

Hi ha una idea molt clara que alguns tribunals encara es resisteixen a assumir: La llibertat d’expressió no és un dret a imposar la pròpia moral sobre el cos de l’altre. Quan algú es planta amb rosaris, imatges o consignes davant d’una clínica no està parlant en general, està parlant a algú concret, en un moment concret, en una situació de fragilitat concreta. Això no és expressió abstracta. Això és pressió.

I la pressió, quan s’exerceix sobre persones vulnerables en un espai de salut, és una forma d’assetjament, encara que es disfresse de pregària o silenci.

Trobe que encara hi ha un desequilibri profund. El dret a expressar una creença religiosa és tractat com a superior al dret a la intimitat, a la salut, a la dignitat i a no ser jutjada en un moment crític. I això passa perquè encara arrosseguem una herència cultural on la moral religiosa rep un respecte automàtic i l’autonomia de les dones continua sent qüestionada. Clar i ras: si aquestes manifestacions tingueren lloc davant d’un centre on s’exerceix un dret masculí íntim, la percepció seria molt diferent.

El que em costa d’entendre no és la sentència. El que em costa d’entendre és com es pot ser tan cec davant del sofriment alié. Perquè sí: decidir interrompre un embaràs és, per a moltes persones, una de les decisions més dures de la vida. I fer-ho havent de passar entre mirades, silencis acusadors o simbologia religiosa és una crueltat afegida. No cal cridar per a fer mal.  A vegades n’hi ha prou amb ser-hi.

Puc entendre com un jutge arriba a aquesta conclusió. Però no puc entendre-la com a justa si oblida el context humà. La llei, quan no mira les persones, pot convertir-se en una eina de violència molt fina. No deixa blaus, però deixa cicatrius.