Foto de Şeyhmus Çakırtaş
Les imatges de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, envoltat d’una corrua de veïns mobilitzats contra persones que només busquen aixopluc, no són una anècdota local ni un excés puntual. Són un símptoma. I, com tots els símptomes greus, indiquen una malaltia que fa temps que avança.
No és només la manca d’empatia el que esfereeix —que ja seria prou—, sinó la naturalitat amb què és assumida. Cap pudor, cap incomoditat, cap esforç per dissimular el buit moral. El representant públic no només escolta l’odi: el valida amb la seua presència, amb el seu silenci còmplice, amb la seua manera de fer veure que tot això entra dins de la normalitat democràtica.
La pregunta, doncs, ja no és si poden els representants públics exhibir una absència de valors tan flagrant. La resposta és evident: sí, poden. I ho fan. La qüestió real és per què els ho permetem.
Aquest patró no és nou ni exclusiu. El reconeixem sense dificultat en figures que han fet de la deshumanització una estratègia de poder: Donald Trump, convertint la crueltat en espectacle; Benjamin Netanyahu, administrant la violència com a destí inevitable; Javier Milei, passant la idea mateixa de comunitat sota les dents d’una serra mecànica simbòlica que tot ho arrasa en nom d’una llibertat buida.
Què tenen en comú? No tant una ideologia concreta com una mateixa operació moral: l’altre deixa de ser subjecte per esdevenir problema. Quan això passa, l’empatia ja no és només innecessària; és un obstacle. I els valors —solidaritat, dignitat, responsabilitat col·lectiva— passen a ser titllats de feblesa, de bonisme, d’ingenuïtat.
El cas de Badalona és especialment inquietant perquè no parla de grans escenaris geopolítics, sinó de carrers, veïns, portes concretes. De persones que no reclamen privilegis, sinó sostre. I d’un poder municipal que, lluny de desactivar el conflicte amb humanitat i justícia, el capitalitza.
Això no és governar. És legitimar la por. No és representar la ciutadania. És seleccionar quina part mereix ser considerada humana.
Denunciar-ho no és exageració ni retòrica inflamada. És un deure cívic. Perquè quan l’empatia desapareix del llenguatge públic, el poder ja no parla per tots: parla contra algú.
filant prim 