Hi ha una malaltia política que no esclata, que no es manifesta amb violència ni amb grans discursos, que no necessita conspiracions ni arquitectures ocultes. És una malaltia que avança com una taca d’humitat en una paret antiga: lenta, silenciosa, imparable. És la desafecció. I és més perillosa que qualsevol adversari visible perquè neix a l’interior mateix de la democràcia, en aquell punt on la confiança comença a fer olor de metall rovellat.
El país s’ha anat acostumant a la corrupció amb la mateixa resignació amb què s’acostuma a un soroll continu: primer molesta, després s’ignora, finalment es converteix en part del paisatge. Els mitjans, lluents com aparadors, converteixen els escàndols en serials; la indignació es consumeix com un producte més. I el que hauria d’escandalitzar-nos fins al moll de l’os ja no provoca ni un parpelleig. Si la corrupció és un desastre moral, la seua normalització és una desfeta social.
És en aquest terreny on germina la llavor fosca. Perquè la desafecció no és un buit, sinó un fertilitzant: nodreix l’autoritarisme, el simplisme, l’escridassada fàcil. Alimenta els qui prometen ordre sense matisos, els qui redueixen la política a una guerra de bàndols, els qui ofereixen una veritat nua i brutal com un cop de puny. I la ciutadania, fatigada, hi cedeix, no per convicció, sinó per esgotament.
La democràcia no mor amb un esclat. Mor quan els seus ciutadans abaixen els braços. La història ens adverteix que els moviments autoritaris no necessiten imposar-se per força; en tenen prou amb un poble cansat disposat a renunciar a la complexitat. Quan la política es percep com un fangar i la justícia com un mirall entelat, el discurs de ferro dissimula la seua condició de rovell. I és llavors —just llavors— quan el perill s’arrela de debò.
Els qui volen un ordre dur no necessiten derrocar res. Només han d’esperar. Esperar que nosaltres, amb la vista cansada i el pensament afeblit, confonguem autoritat amb claredat, imposició amb seguretat, obediència amb pau. És així com les democràcies s’esquerden: no pel cop extern, sinó pel somriure intern que ja no sap distingir la llum del foc.
I el més sinistre és que aquest procés és gairebé invisible. Quan ens n’adonem, ja ha canviat alguna cosa essencial: la por ha substituït la confiança, el silenci ha substituït el debat, i la resignació ha desplaçat la crítica. Es produeix un gir subtil, però definitiu: ja no defensem la democràcia; l’aguantem com qui aguanta un cos estimat que s’esvaeix.
La llavor fosca no és l’extrema dreta. La llavor fosca és la indiferència que la fa possible.
Per això cal dir-ho amb totes les lletres, sense tremolor, sense excuses: si continuem normalitzant la corrupció i la manipulació, l’autoritarisme no vindrà; ja estarà aquí. No apareixerà com un monstre que s’alça, sinó com un reflex al mirall: el nostre, el de la societat que va deixar de creure en si mateixa.
Perquè la democràcia no es perd d’un dia per l’altre. Es perd quan, a força de cansament, deixem d’exigir que la llum siga llum. I llavors, quan la foscor ja ho ha ocupat tot, és massa tard per a recordar que un dia havíem sabut distingir-la.
filant prim 