Carrie

El clàssic que enguany fa 50 anys de la seva publicació. Stephen King va treballar com a professor quan va publicar “Carrie” el 1974. Compaginar la docència amb l’escriptura era quasi impossible. Tornar a casa, corregir, preparar més papers… Et deixa sense temps per dedicar-te al teu treball. Diuen que va pensar que, si en dos o tres anys més no acabava la novel·la, deixaria d’escriure. Cosa que, afortunadament, no va passar. Amb aquest llibre va entrar per la porta gran de la literatura fantàstica i va ser adaptat per al cinema per un altre gran: Brian De Palma (amb una joveníssima Sissy Spacek de protagonista).
Ací el teniu de nou. Amb una preciosa coberta i prologat per la Margaret Atwood (@therealmargaretatwood). Tot un luxe.

Cinquanta anys després, Carrie continua sent una novel·la incòmoda i fonda, molt més complexa del que sovint permet la seua fama popular. Stephen King no hi entra com a autor de terror a l’ús, sinó com a observador moral d’una comunitat petita, closa sobre si mateixa, on la violència no esclata de sobte sinó que es cou lentament en la humiliació quotidiana. Carrie White no és només una adolescent amb poders telequinètics: és el resultat inevitable d’un sistema d’exclusió, d’un entorn que confon la diferència amb l’amenaça i la vulnerabilitat amb la culpa. El terror, ací, no ve del sobrenatural, sinó de la crueltat perfectament humana, organitzada, tolerada i, sovint, celebrada.

Formalment, King arrisca amb una estructura fragmentada que combina relat principal, informes, testimonis i retalls documentals, com si la tragèdia necessitara ser explicada després, quan ja no hi ha res a salvar. Aquesta polifonia dona a la novel·la una densitat inesperada i una sensació de fatalitat irreversible: tot està escrit abans que comence realment. El lector no avança amb esperança, sinó amb una mena de lucidesa dolorosa, sabent que el desastre no és un accident, sinó una conseqüència. En aquest sentit, Carrie parla menys del despertar d’un poder que de la impossibilitat d’aprendre a viure amb ell en un món hostil, governat per la por i la repressió —especialment la del cos femení i del desig—, encarnada de manera brutal en la figura de la mare.

L’adaptació cinematogràfica de Brian De Palma va fixar imatges icòniques que han acabat eclipsant, en part, la subtilesa del text original. Però tornant a la novel·la, el que colpeja és la seua tristesa profunda, gairebé elegíaca. Carrie no és una història de venjança, sinó una elegia per tot allò que podria haver estat i no va ser. Llegida avui, manté intacta la seua força perquè continua preguntant-nos —sense estridències, amb una veu sorprenentment compassiva— fins a quin punt som responsables del monstre que diem témer. I aquesta pregunta, com tota bona pregunta literària, no admet una resposta còmoda.